Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Albert Soler

Míriam Nogueras, la temerària somrient

Feia anys, potser segles, que no es veia en el món gest tan heroic com el de Míriam Nogueras en el Congrés, retirant un parell de metres la bandera espanyola, sense que li tremolés el pols. Es diria fins i tot que, fent gala de temeritat, ho va fer somrient, tot i que aquest extrem no s’ha pogut confirmar perquè amb aquella dentadura sembla que somrigui a tota hora. La portaveu de JuntsxBrindisalsol (o com es diguin avui), menyspreant la seva pròpia vida, va apartar l’ensenya a un costat per a admiració de tots els seguidors del seu partit, els quals -just és reconèixer-ho- des de la fugida nocturna del Vivales necessitaven un gest com aquest, que els reafirmés que Catalunya és terra de gent intrèpida, capaç de sacrificar-ho tot per la causa. Tot llevat del sou, és clar, que tot i que el pagui el pèrfid estat espanyol, això és sagrat, no li demanarem a Nogueras que a més de valent sigui conseqüent.

Un sempre s’ha preguntat com és possible que un exèrcit tan valerós com el llacista, fracassés tan fragorosament. Uns tipus capaços de dur a terme vagues de fam des de l’hora de dinar fins a la de berenar, i fins i tot de publicar de tant en tant algun tuit contra Espanya, estaven destinats a vèncer a qualsevol enemic. La resposta està en la butxaca, que una cosa és estar disposats a tot, i l’altra que aquest tot inclogui la mensualitat.

- Per la republiqueta estem disposats a qualsevol sacrifici, a perdre la vida si és necessari, fins i tot a què la perdin els nostres fills. Oferirem la nostra sang per la causa! Visca Catalunya!

- I a perdre la paga doble?

- Això no, tot té un límit.

La seu de la Generalitat a Girona és el paradigma d’aquesta lluita. L’edifici fou convertit en un parc temàtic del llacisme: llaços grocs, estelades, pancartes, cartells cridant a la lluita, guardioles per a col·laborar en caixes de resistència, estampetes dels sants líders i no sé si escapularis grocs que protegeixen l’usuari de qualsevol vel·leïtat espanyolista. Durant anys, un hi entrava per a dur a terme una gestió i en lloc d’en unes dependències oficials, creia estar en la rebotiga d’un basar xinès, que és on avui es troben tots aquests gadgets. Va bastar fa poques setmanes una sola amenaça de denúncia, perquè la delegada del Governet ordenés la retirada de tota la parafernàlia llacista. I va bastar l’ordre de la delegada perquè els valerosos funcionaris de la Generalitat a Girona correguessin a amagar fins a l’últim llacet. No es van arriscar ni a un mínim expedient, no fos que això comportés sanció econòmica. Són revolucionaris estil Míriam Nogueras, dels de col·locar o treure banderetes segons convingui, però també de nòmina íntegra i cobrada al dia. Al final ha resultat que el famós «Donec perficiam» («fins a aconseguir-ho») amb què s’adornen els llacistes més valents entre els valents, es refereix a aconseguir cobrar sense problemes a final de mes.

Un cop la Míriam s’ha convertit en la Joana d’Arc llacista, no pot aturar-se aquí, el poble li exigirà noves accions heroiques, més arriscades cada vegada. Hi ha qui assegura que planeja respondre «Bon dia» quan en algun bar madrileny dels que freqüenta, el cambrer la saludi amb un «Buenos días». Capaç la veig , que aquesta dona ja ha assaborit les mels del risc. I per postres, ho farà somrient.

Compartir l'article

stats