L’estranya normalitat

Un dels símptomes més clars que ens ha tocat viure uns temps incerts és fins a quin punt hem normalitzat les anomalies. Fixem-nos, per exemple, en el temps. Hem estat molts anys fent brometes apocalíptiques i pronosticant desastres amb ànima de cunyat, però la realitat és tossuda: efectivament, ens hem carregat les estacions, suem en períodes en què no hauríem de fer-ho i ens passem mitja vida clamant per la pluja. Això sense descuidar la nostra obstinació a passar del problema fins que no el tenim davant dels nassos, que ens ha portat a no invertir per pal·liar la més que anunciada sequera. El que dèiem, tot plegat no entrava en el nostre paradigma de normalitat, però igualment ho acceptem com a propi de la nostra època amb una naturalitat desarmant, com si no anés amb nosaltres o, pitjor encara, com si no fóssim part activa del problema. Un altre exemple: la salut. Ja no parlo de la mental, que s’hauria d abordar amb molta més solvència i enteresa, sinó de la comuna, la dels constipats i les grips. Hi va haver un temps en què agafar una d’aquestes coses tenia una relació de causa i efecte, és a dir, que no feies cas de les veus més sàvies de casa, sorties amb una sola màniga i tornaves a casa amb un refredat descomunal. A més que era molt més fàcil posar-li nom a la cosa, i sempre sabies què t’havies de prendre per posar-hi remei. Ara les regles del joc han canviat. Primer, perquè quan agafes un constipat els símptomes són més contundents, més llargs i més inclassificables. I després perquè s’encomanen d’una forma força més directa i arbitrària. La paraula «constipat» ja no li fa justícia i sempre s’apel·la a un virus mutats, estranys i directament desconeguts. En resum, que ens podem passar de tres a cinc dies moquejant per culpa d’un organisme d’incerta denominació però ens ho prenen com la lògica dels temps, perquè al capdavall venim d’una pandèmia i de portar mascareta durant uns anys. A veure, com a explicació és plausible, però no se jo si aquestes grips no mereixerien una mica més de recerca i concreció. Sabem que el món ha canviat, però els éssers humans tenim alguna mena de mecanismes invisible que ens posa un filtre, com a Instagram, i ens fa semblar impassibles davant l’evidència que això no acaba de rutllar del tot. Ep, i que consti que aquest no és un manifest cunyat, sinó l’opinió d’algú que ha passat un «constipat» i que està cansat d’equivocar-se amb el número de mànigues.

Subscriu-te per seguir llegint