Les angoixes dels savis

Ameitat del segle passat, els savis que van crear la bomba atòmica, la d’hidrogen i les armes biològiques, van haver de sentir-se aclaparats per l’angoixa que sentien a l’observar els terribles efectes d’aquelles armes. Havien creat i posat en mans dels polítics uns terribles mecanismes de poder fonamentats en la destrucció i la mort massives.

Robert Oppenheimer va participar de forma decisiva en la invenció de la bomba atòmica, i una vegada va ser utilitzada a Hiroshima i Nagasaki, va estar molt angoixat. Es demanava què havia fet. Possiblement la seva personalitat es va esquinçar. Casat amb una militant comunista americana el 1940, tenia com amant una altra universitària, també membre del partit comunista, que li estirava la llengua i tenia relacions amb agents del KGB. Convocat davant la Comissió d’Activitats Antiamericanes, Oppenheimer va denunciar (qui sap si per angoixa o culpabilitat) a diversos dels seus col·legues. Quants col·legues o científics van passar o avui passen per una situació semblant?

Em pregunto si aquesta angoixa no s’ha renovat quan diferents experts a principis dels anys 1980 es van adonar dels efectes de l’escalfament del planeta sobre la biodiversitat i el clima. Les seves previsions, represes i desenvolupades per tota una comunitat científica multidisciplinària, reunida sota els auspicis de l’IPCC, han permès transmetre aquesta angoixa (quan no por) a un cos social cada cop més ampli. Fins ara, les reaccions de polítics, empreses, lobbys i públic han estat diverses. Van des d’ignorar-les fins al rotund rebuig o negació d’aquestes previsions científiques.

Però la consideració dels efectes de l’escalfament climàtic i la pèrdua de la sostenibilitat obren una dimensió social que no va donar-se en el cas de les armes de destrucció massiva. Si les armes nuclears posaven en perill la supervivència de l’espècie humana, avui dia és la pròpia activitat de tots els humans a través del canvi climàtic i la pèrdua de sostenibilitat allò que posa en perill la civilització humana. Ja no es tracta de queixar-nos de la contaminació del medi ambient quan es fa més o menys evident. Del que es tracta és que l’efecte de la «contaminant» activitat humana té unes conseqüències ecològiques que sobrepassen tots els països i activitats socioeconòmiques. Davant aquest repte només cal plantejar-se amb urgència quines alternatives té la nostra societat actual per cancel·lar la sentència de destrucció massiva que s’acosta.

Paradoxalment, el benestar, confort i satisfaccions que la ciència ens ha aportat (energia, aigua potable, aliments, fàrmacs, vestimenta, electrodomèstics i confort als habitatges, etc.) ara ens ho traurà, si no som capaços de trobar solucions tecnocientífiques als problemes que aquesta mateixa tecnociència ha generat. Si els savis es van angoixar a la primera meitat del segle vint amb les armes atòmiques i biològiques, com podran evitar avui dia aquesta mala consciència? En constatar que els avenços dels últims 80 anys, fan que el nostre Planeta deixi de proveir un marc de vida satisfactori i humà.

Quan s’estava oblidant el drama d’Hiroshima i Nagasaki, va sorgir la crisi dels míssils de Cuba de l’octubre del 1962, que ens va recordar i continua recordant que la humanitat es va enfrontar a la possibilitat fefaent d’una guerra absolutament destructora. L’apocalipsi va ser evitat i vam anar oblidant a poc a poc aquests riscos que han tornat a la palestra amb la guerra Rússia-Ucraïna. Avui és ineludible plantejar-se les relacions entre la civilització i la ciència (totes dues globalitzades). La societat planetària ha d’enfrontar-se al problema de saber què fer amb aquesta ciència que una vegada desplegada ens destrueix i ens veiem impotents a l’hora de controlar-la.

La recent epidèmia de la covid, que encara ens convulsa, ens mostra la doble cara dels efectes de la ciència. D’una banda, el triomf de les vacunes d’ARN-missatger, novetat científica que únicament la pandèmia ha permès dur a terme efectivament, ateses les quantitats de diners en joc. De l’altra, la demostració de l’origen de la pandèmia al mercat d’animals salvatges de Wuhan que, encara que sigui convincent, sempre deixa planejar la tesi de la fugida d’un virus d’algun laboratori de recerca microbiològica.

No creieu que l’angoixa o por a aquesta ciència exigeix un debat públic i universal sobre el lloc que té en el nostre món? O potser la por i l’angoixa poden ser l’impuls que obri les portes d’aquest món obtús i cec que hem construït?

Subscriu-te per seguir llegint