Ser patriota no és ser nacionalista

Estem vivint temps en què tant a nivell de carrer com en els media, la paraula «nacionalisme» i «nacionalista» estan molt presents i sovint s’identifiquen amb patriotisme. Comencem per aclarir que nacionalisme i patriotisme no són sinònims, són conceptes força diferents i de fet s’autoexclouen. La definició més acceptada diu que patriotisme és «amor al país». Des de una perspectiva mes profunda, el patriotisme implicaria especial afecte pel propi país, sensació d’identificació personal amb el país, especial preocupació pel benestar del país i fins i tot voluntat de sacrifici per promoure el bé del país. Ser patriota no implica que un hagi d’oferir un suport sense límits a les polítiques del govern ni de l’oposició.

El nacionalisme també reflecteix la lleialtat i devoció a una nació però, i aquesta és una diferència fonamental, el nacionalisme cerca construir i mantenir una única i monolítica identitat nacional sobre característiques socials compartides: cultura, llengua, religió, política o història i fins i tot raça. Això fa que el nacionalisme sigui excloent i que privi de drets a qui no comparteix aquestes característiques. La definició de nacionalisme implica «... exaltar una nació per sobre de totes les altres…». 

De fet s’han definit diversos tipus de nacionalisme, en el context que estem parlant dos són crucials: el cívic i l’ètnic. El nacionalisme cívic defineix la nació com a formada per persones que tenen drets polítics iguals i compartits. El nacionalisme cívic va servir d’inspiració per al desenvolupament de les democràcies representatives a països multi ètnics com els Estats Units. Per contra, el nacionalisme ètnic és una forma de nacionalisme on la nació es defineix per la seva ètnia. El tema central del nacionalisme ètnic és que la nació es delimita per característiques com ara una raça comuna, una llengua comuna, una fe comuna o una història comuna. Els historiadors acostumen a situar els orígens del nacionalisme modern a l’agitació política del segle XVIII, associada a les revolucions americana i francesa. Al segle XIX, el nacionalisme es va convertir en una de les forces polítiques i socials més influents de la història. Desprès del desastrós període nazi i la Segona Guerra Mundial, l’ONU, d’acord amb antropòlegs biòlegs va establir que no existien les races humanes. El concepte de raça és tan biològicament com genèticament incorrecte. La forma considerada correcta pels acadèmics en els àmbits de la genètica i la antropologia biològica és el d’etnicitat, és a dir, l’origen ètnic de les persones. Això trenca l’estigma de raça inferior o superior, que és un argument polític desafortunat. 

«La nacionalitat és «la connexió amb la raça» que és, des del punt de vista biològic un concepte supremacista, no vàlid científica i genèticament. Una de les pretensions dels nacionalismes ètnics és que les barreres geogràfiques o les imposicions polítiques i culturals impedeixen que la població humana es barregi». Sense control, el nacionalisme es pot convertir fàcilment en feixisme o nazisme, com va passar a Itàlia i Alemanya. Així ho va aclarir Charles de Gaulle: «El patriota estima la seva pàtria, el nacionalista odia totes les pàtries que no són la seva».

George Orwell va diferenciar els dos termes en base a actituds agressives i defensives. El nacionalisme és poder, el nacionalista vol tenir el màxim de poder i prestigi possible per a la seva nació. Mentre que el nacionalisme és, per tant, agressiu, el patriotisme és defensiu: és una devoció a un lloc determinat i a una forma de vida, però no es vol imposar als altres. Patriotisme i nacionalisme es distingeixen pel sentiments implicats i el grau d’identificació amb la ciutadania. Quan els sentiments tenen un grau raonable, no desqualifiquen als altres i no hi ha hostilitat cap als demés, això és patriotisme. Quan els sentiments es desenfrenen, es pensa negativament dels altres i s’actua excloent o no reconeixent als altres, això és el nacionalisme. Precisament és habitual que els nacionalistes diguin: nosaltres som patriotes, ells, els altres són nacionalistes.

Actualment hi ha un animat debat filosòfic sobre les credencials morals del patriotisme i a l’hora, una discussió paral·lela en filosofia política en relació al tipus de patriotisme que podria proporcionar una alternativa al nacionalisme com a ethos (conjunt de trets morals i estètics que conformen el caràcter o la identitat d’una persona o una cultura) d’un sistema polític estable i que funcioni bé.

Al meu criteri i vista la complexitat del debat entre patriotisme i nacionalisme, jo personalment m’inclino per considerar que «nacionalisme» i «patriotisme» estan separats per criteris ètics i morals. La nacionalitat és «la connexió amb la raça» que és des del punt de vista biològic un concepte supremacista, no científic i vàlid només quan les barreres geogràfiques o les imposicions polítiques i culturals impedeixen que la població humana es barregi. Per a mi el patriotisme és la consciència que tenim dels nostres deures morals envers la comunitat sociopolítica en que vivim. Francament no crec que els nacionalismes resolguin els problemes que actualment tenim arreu del món. En canvi, ser patriota però respectant i essent solidari amb els demés és la via per la pau i la concòrdia.

Subscriu-te per seguir llegint