L’extinció dels humans seria una tragèdia?

El filòsof nord-americà Todd G. May planteja en un article del New York Times (2018) la pregunta sense embuts: «L’extinció humana seria una tragèdia?» Tot i que la seva pròpia resposta és sí, i jo personalment crec que seria una pena la pèrdua de la «cultura humana», la pregunta mereix que reflexionem.

El primer que cal assenyalar (com ho fan des de fa temps molts experts) és el fet incontrovertible de que la nostre espècie està destruint grans parts de la terra habitable i causant un patiment inimaginable a molts dels animals que l’habiten. A més del ràpid creixement de la població humana i la corresponent contribució al canvi climàtic, estem destruint ecosistemes fonamentals i el nostre sistema d’agro-ramaderia industrial maltracta milions d’animals abans de sacrificar-los brutalment. Directament i indirectament, crec que podem dir que la humanitat és una font de devastació i crueltat difícil d’entendre.

Com a mínim, aquesta realitat ens podria fer pensar en la possible ironia de la paraula «humanitat»: és el nostre comportament veritablement humà? Hauríem de reconsiderar la complexa relació entre els humans i el regne animal i vegetal?, relació que posa en perill l’existència d’altres espècies i a l’hora mostra el millor i el pitjor dels aspectes intel·lectuals, morals i espirituals de la humanitat. Les reflexions ètiques sobre aquesta relació no són cap novetat. Des de la majoria de les cultures s’ha criticat el tracte de la humanitat als animals i al món natural. Especialment Occident, s’ha guiat pel principi bíblic que els humans «haurien d’omplir la terra i sotmetre-la, i tenir domini sobre els peixos del mar i sobre els ocells del cel i sobre tots els éssers vius de la terra». Però, què vol dir domini? Sobirania bruta i explotació despietada? O una gestió atenta i un desenvolupament responsable i racional? Aquestes preguntes s’han complicat enormement per la gran expansió del domini humà sobre la terra durant l’era moderna, gràcies als avenços ràpids i constants de la ciència i la tecnologia.

Però de la mateixa manera que la ciència ha permès un domini més gran, també ha aprofundit la nostra comprensió de les criatures sobre les quals exercim la nostra dominació. Científics i filòsofs han analitzat la capacitat de consciència, raonament i empatia dels animals, explicant el perquè de la necessitat moral de respectar-los. Desafortunadament, sabem que una trista peculiaritat dels humans és que les coses només ens importen en la mesura que són com nosaltres o afecten el nostre benestar. Això porta a preguntar-nos si, i fins a quin punt, els animals són com nosaltres.

En el nostre temps, quan la majoria dels humans tenim relativament poc contacte amb els animals (especialment els no domesticats), les lliçons d’empatia que ofereix la propietat de mascotes són fonamentals, tot i que els defensors dels drets dels animals s’oposen a la idea que podem tenir-ne. Però fins i tot la nostra relació amb les mascotes ha entrat en una etapa potser excessivament sofisticada en les últimes dècades. Per dir-ho clarament, l’abast i l’escala de les nostres relacions i preocupacions per les mascotes no té precedents. Potser ens hem de preguntar si el tenir mascotes, en comptes de fomentar la nostra empatia per les altres espècies, no fa més que manifestar noves formes d’ansietat i debilitat humana. Hem arribat a una etapa més il·lustrada en l’evolució natural de les nostres relacions amb els animals (com suggereixen alguns amants dels animals) o estem derivant a estimar-los fins a la mort?

De vegades, fins i tot els esforços més ben intencionats per alleujar el maltractament i el patiment dels animals poden ser problemàtics. Per exemple, té sentit que els humans (depredadors per naturalesa) deixin de depredar animals, però inevitablement mengin vegetals que indiscutiblement són éssers vius i tenen la seva sensibilitat? Tindria sentit que en justa correspondència, els propietaris vegetarians de mascotes, les obliguessin a menjar només vegetals? Si l’evolució ens ha fet omnívors, té sentit que nosaltres mateixos anem contra aquest destí evolutiu? I per acabar-ho de complicar, si els humans limitem i reduïm els nostres instints seleccionats duran milions d’anys, haurem de compensar-ho dominant, destruint i recreant una segona Natura, en lloc d’adaptar-s’hi simplement? Seria moral aquest comportament, que aniria contra els orígens darwinistes dels humans?

Subscriu-te per seguir llegint