Cal menys totxo i més intel·ligència

Fa uns dies l’antropòleg Manuel Delgado, que és molt actiu a les xarxes, feia un tuit que em va fer pensar: «Als arquitectes-prínceps, tan influents en la vida pública durant els anys daurats del ‘maragallisme’, i avui encara, els van atorgar la responsabilitat de demostrar que si canvies la forma urbana, automàticament, canvies les relacions socials que es produeixen al seu si. Si fas una ciutat arreglada, el món s’arreglarà. Si fas carrers ordenats, el món s’ordenarà. I si fas una arquitectura amable i pomposa, les relacions socials seran pomposes, lliures i formals. Però no és veritat. La misèria és la misèria. La desigualtat és la desigualtat. Ja li pots posar projectes i plànols que no l’aconseguiràs sotmetre.» Fa molts anys amb en Delgado vam ser camarades, érem a la Joventut Comunista de Catalunya. Amb aquestes paraules i per una vegada, sense que serveixi de precedent, hi estic totalment d’acord.

Al principi de la democràcia com que el país estava devastat va caldre fer molta obra de totxo. El feixisme italià i el nazisme alemany eren dos règims nefastos però eficaços. Van deixar els dos països destruïts, això sí. Aquí el seu equivalent van ser un desastre total pel que fa a la gestió. Calia refer-ho tot. Fins i tot la poca obra pública del franquisme, com els polígons d’habitatge, tenien tota mena de patologies degut a l’especulació i la corrupció. Feia anys que sabíem què era l’aluminosi i aquí es va deixar construir perquè era més barat. Grans fortunes del país estan fetes sobre la corrupció del moment.

En fi, els nous règim democràtics a partir de 1979 van haver de fer escoles, hospitals, clavegueres, punts de llum, asfaltar i fer voreres als carrers, fer places i zones verdes, biblioteques, universitats o plantar arbres. Es va fer més en 4 anys que en 40. Això va crear una escola de polítics educats en la política del totxo. Era fàcil, molt fàcil. Fàcil el diagnòstic i fàcil l’execució. Es podia manar de forma autoritària. Però és obvi que la planificació urbanística no ho pot tot. I quan el país més o menys s’ha acabat físicament, ens hem adonat que continuen existint problemes. És més, hem vist com fent obra pública les desigualtats socials o s’han mantingut o han augmentat.

Ara calen altre tipus de polítiques que són intangibles, que no necessiten totxos. I aquí una bona part de la classe política naufraga. Per una banda, per la poca preparació cultural i per altra per la impossibilitat de manar des del republicanisme, és a dir des de la concertació. Cal no confondre dirigir amb manar. I els líders de 1977 manaven, manaven molt. Necessitem més temps de reflexió i diàleg entre les institucions i la gent i mesures intangibles en les que més que totxo calen persones que actuïn. Com eliminem la pobresa? Com millorem el nivell cultural del país? Cal menys totxo i més intel·ligència.

Subscriu-te per seguir llegint