Que no ens treguin el riure

En el vídeo es veu el Dalai Lama demanant a una criatura que li xucli la punta de la llengua, una escena que ni el mateix Martin Scorsese –que recordem en El cabo del miedo simula una fel·lació fent que Robert de Niro introdueixi primer un dit, després dos a la boca de Juliette Lewis– s’hagués atrevit a gravar. Si a hores d’ara la comunitat budista té el cor encongit no és per l’ambigüitat del vídeo, sinó perquè ara que a sa santedat se li havia encès la llum del buit, que tenia l’ànima neta de karma i a punt d’alliberar-se de la roda de les reencarnacions, un malentès amb l’infant –qui diu que no serà el futur Dalai Lama!– no l’obligui a reencarnar-se amb una granota o un llimac. Què faríem els humans sense l’humor, sense l’humor irreverent, irrespectuós, transgressor, ben amanit de sàtira i sarcasme! Una rialla homèrica és la millor resposta que podem donar a totes les santedats del planeta que ens voldrien en minoria d’edat per continuar sent santes i reverenciades. Si la intel·ligència artificial resulta que té sentit de l’humor no caldrà sotmetre-la al test de Turing segons el qual una màquina és intel·ligent si la seva conversa és indistingible de la d’un humà. Si les espècies considerades animals pels humans no tenen sentit de l’humor, com se suposa, és perquè la seva manera de ser els priva de fer el ridícul, no són presumptuoses, ni vanitoses, no tenen un caràcter afectat, no se senten atretes per la cosa solemne ni per cap tipus de ritual o litúrgia, no desfilen amb estàndards i pancartes enmig de la sabana, no tenen pàtria, bandera ni rei, no són nacionalistes ni els passa pel cap formar part de la junta d’un club de futbol ni ser accionistes d’una empresa o fer-se d’un partit polític, tampoc s’escolten quan emeten els seus esgarips, udols o bramuls, perquè saben que no seguirà un repic de tambors, també per desconeixement de la seva obsolescència o perquè la teologia i la metafísica els importen un rave no tenen necessitat de postrar-se sota un arbre amb el cul enlaire per demanar clemència, i sobretot perquè no se’ls acut escriure un article com el que esteu llegint ara mateix. No descarto que en el cas de les mascotes, per la cada cop més íntima convivència amb els humans, arribi un dia que no puguin evitar que se’ls escapi el riure en veure l’espectacle que els seus amos els ofereixen entre les quatre parets de la llar.

Recordo de petit la processó de Setmana Santa a Figueres. Per a una criatura veure el Crist martiritzat clavat a la creu, les llàgrimes de la seva mare, les vestals, peus descalços arrossegant cadenes –només faltaven mitja dotzena de flagel·lants– era com si em fessin entrar en un rebost que no s’havia obert des de feia anys. Tancaven la processó l’alcalde, el jutge, l’autoritat militar i de la guàrdia civil, el rector, tots amb pas decidit i la flama del ciri immòbil. Més endavant aprendria a veure aquelles escenes pertorbadores com una comèdia més d’una vida sobrada de representacions tràgiques.

L’efecte bassa d’oli de les xarxes socials ha propiciat el debut de la conjura universal dels ofesos. Poques vegades en la història trobaríem moments en què la reivindicació d’haver estat víctima de la vexació dels sentiments tingués glamur. Els sentiments reclamen el seu tros en el pastís de la cosa sagrada: sentiments religiosos, patriòtics o de pertinença a un col·lectiu identificat pel seu gènere o sexe, pel seu índex de massa corporal, per unes capacitats diferenciades, pel seu color de pell,... Cada vegada hi ha més gent amb la pell prima com el paper de fumar o que s’ha oblidat de treure’s el vestit de la primera comunió.

Subscriu-te per seguir llegint