La Creu de Sant Jordi no mereix en Marsé

Llegeixo amb estupor que han proposat la Creu de Sant Jordi a títol pòstum per a Juan Marsé. Al meu entendre, Marsé no se la mereix. No es mereix aquest afront a la seva memòria, vull dir. Quan estava viu sí que hagués valgut la pena, ja que així hauria pogut renunciar-hi i cagar-se finament en la mare dels qui la concedeixen, com Déu mana i com a ell li hagués agradat. Però si l’hi concedeixen un cop difunt, no podrà retornar-la i estarà condemnat a lluir-la per tota l’eternitat, quina creu, valgui la redundància, pobre Marsé, no imagino major humiliació. Un respecte amb els morts, facin el favor. Es comença concedint a algú la Creu de Sant Jordi i el pas següent és penjar-li la Medalla d’Or de la Generalitat. D’aquí a la Creu de Ferro no hi ha més que un pas. Al Parnàs on habiten els grans, es trobaria amb Borges i Sábato lluint l’Ordre de les Arts i les Lletres de França, a Henry James amb l’Orde del Mèrit Britànic, o a Faulkner amb la distinció de Cavaller de les Arts i les Lletres del seu país.

-I això que portes tu què és, Marsé? - li preguntarien.

- La Creu de Sant Jordi- respondria.

I vinga riures. I així dia rere dia. No, millor deixar-lo tranquil, que amb el Premi Cervantes ja en té per a tractar amb els seus col·legues del més enllà.

No obstant això, temo que el Governet tingui en compte la petició. Si Marsé estigués viu, no hi hauria perill que li dispensessin cap guardó, sent com era un botifler, un xarnego i un tipus que es cagava en la republiqueta. Un mal català, en suma, que afegia al seu pecat d’escriure en castellà, el de fer-ho mil vegades millor que els afins al règim que escriuen en català. Una vegada mort, capaces són d’agraciar-lo amb la Creu de Sant Jordi, només per fotre’l. El llacisme no perdona als desafectes, ni que estiguin difunts.

La Creu de Sant Jordi és una inutilitat, però si te l’atorguen quan ets mort, la inutilitat és doble, això et furta la possibilitat de tornar-la, a poder ser tirant-la amb menyspreu, aquí la teniu, pengeu-vos-la al cul, com va fer la Sardá (retornar-la, no això de penjar-se-la allà). Serveix per a menysprear-la. Bé, i perquè en morir-te et paguin una esquela amb diners públics, però si et fas una pòlissa d’Ocaso o de Santa Lucía això també t’entra, i encara t’hi afegeixen un ram de flors a sobre del fèretre i un pianista tocant El Cant dels Ocells. Si per alguna raó (per estar mort o per mandra) no la tornes, és una andròmina inútil que acaba al calaix de les claus antigues, els caragols, els encenedors que no funcionen i un record del viatge a Lourdes.

A Marsé no li cal cap creu, no li calia quan estava viu, menys li cal estant mort. Va fer més ell per Barcelona i per Catalunya que tots els que van repartint medalles de bon català des que algú que es trobava avorrit les va inventar, allà per 1981. Per a què necessita una medalla pòstuma qui va deixar per a la posteritat la millor resposta mai oferta a la recurrent pregunta de per què no escrivia en català: «Escric en la llengua que em surt dels collons». Aquí acaba tota discussió lingüística, patriòtica o nacional, i a més la frase conté tota una filosofia: per a què justificar-se, per a què contemporitzar, per a què raonar amb qui no raona i per a què intentar fer-se perdonar. Aquest ensenyament val per cent Creus de Sant Jordi.

Subscriu-te per seguir llegint