De votacions, en Franco i el Vivales

M’agraden les eleccions en primavera o estiu, així aprofito per a passar el dia a la platja. Per als mals ciutadans com jo, el dia de votacions és dia de relax, els bons tenen cita amb les urnes i així no trobes cues a la carretera ni multituds en restaurants. Ser bon ciutadà és una murga, per postres el dia abans l’han de dedicar a reflexionar, tot i que pitjor ho té en Sánchez, que necessita cinc dies, és home de reflexions lentes. Per això, l’última vegada que vaig votar fou per a triar delegat de classe en COU. Vaig votar per mi i vaig treure un vot, val més això que res. Gaudiré d’un dia de festa mentre els bons ciutadans es preocupen pel futur de Catalunya. Els bons ciutadans, sobra dir-ho, creuen cegament que el seu vot serà tingut en compte. Ningú sap ni quan ni com, però ho serà. Ser mal ciutadà és molt més descansat i a més un s’estalvia decepcions.

Cada vegada que faig pública la meva deserció de les urnes, em surt algú amb la matraca que haig de votar per respecte als qui van donar la vida perquè avui ho fem. Jo em pensava que els nostres ancestres van lluitar perquè poguéssim triar si votar o no, però és tanta la vehemència dels qui ens volen veure papereta en mà, que començo a sospitar que en realitat van combatre per a obligar-nos a votar.

- Cal derrocar aquest sistema que impedeix votar, per a implantar-ne un altre que obligui a votar- es conxorxaven en la rebotiga d’un comerç, mentre imprimien fulls volants amb la vietnamita.

Cas a part són els qui asseguren que qui no vota no té després dret a queixar-se. No he aconseguit detectar mai la relació entre vot i queixa, però si ho repeteixen tant, alguna n’hi deu haver. En tal cas, és de suposar que encara amb menys autoritat podran queixar-se els qui voten per un partit que surt derrotat en les eleccions. Una altra vegada, vota millor, només pots queixar-te si votes pel vencedor.

Si jo fos egoista i pensés només en mi mateix, aquest diumenge votaria, i a més ho faria pel Vivales. Sóc conscient que amb aquest home a la Generalitat, tot aniria de mal borràs, però poso a la balança les estones de diversió que em regalaria, i pesen més. A banda, em proporcionaria temes per a escriure uns quants articles cada dia sense haver d’esforçar-me molt, pràcticament me’ls donaria fets. Imagino al Vivales de president i primer em ve el riure i després em cau la bava pensant que fàcil seria la meva feina. Qualsevol no el vota. El que passa és que no sóc egoista, un és un ciutadà exemplar i anteposa les desgràcies generals que causaria el Vivales a la promesa de diversió i facilitats en la feina. Continuaré sense votar.

A Espanya, i no diguem a Catalunya, on qualsevol govern de qualsevol color acaba sempre avergonyint els seus votants -almenys a aquells votants amb una mica de sentit de comú, que algun n’hi haurà-, no votar és com vacunar-se contra el ridícul, ja que un sempre pot excusar-se amb un «a mi no em mirin, jo no els vaig votar». Un, que té accentuat el sentit del ridícul, prefereix no tenir res a veure amb ningú que arribi al poder en aquest país.

Així i tot, no em considero abstencionista. Un abstencionista és algú que decideix no votar, per tant hi ha pensat alguna vegada, encara que sigui per a repudiar el fet d’introduir una papereta en una urna. No és el meu cas, a mi se me’n refot. Votar per a mi és com el mus, la pesca amb mosca o el rei got Recesvint, no hi penso mai. En les enquestes electorals, a més del «no sap/no contesta», trobo a faltar la casella «de què em parla vostè?». Si hagués de definir-me políticament, em declararia anarcoaristòcrata, com Julio Camba, que no tinc ni idea del que significa, però jo m’ho prenc com no fer cas a ningú i aspirar a viure com un marquès.

A més, què coi, l’únic a qui li hem d’agrair que donés la vida perquè poguéssim votar, és en Franco.

Subscriu-te per seguir llegint