Peixos i rius

Electrocutats ben suaument, adormits, traslladats i finalment salvats, són els peixos de l’Onyar. És una actuació que s’ha practicat pel perill de la sequera. S’explica bé el tractament delicat . Tot sigui reconegut com una bona notícia que honora un amatent progrés científic.

Però dit això, mullem-nos en els mateixos rius que, a més d’hàbitat dels nostres peixos, també són marc de la vida de cent mil ciutadans i un número indeterminat de visitants. Cal actualitzar la postal (millor el vídeo) i l’atenció envers els rius empadronats aquí, molt abans que tots nosaltres.

L’Onyar, aquell arrauxat d’abans, ara fa llàstima. L’oblit és una altra sequera, ciutadanament parlant. Temps era temps s’aprofitava quan llevaven l’aigua de la sèquia Monar per netejar les lleres, que sempre convé. Actualment no se sap quin sentit té mantenir o no netejar tanta acumulació de sediments carregats de vegetació, que un altre dia seran obstacle greu a la ruleta de les inundacions. Els gironins d’ara havíem arribat a veure un Onyar molt ben endreçat. I el mateix es pot dir de la façana de «les cases del riu», aquella icona que va ser símbol perfecte d’una Girona entusiasmada per l’avenç.

El Galligants, que tècnicament és torrent, és un Manelic de Terra Baixa, espontani i forçut, diuen, ara no hi és, però pot tornar. I mentrestant, el lloc on desembocaria a l’Onyar fa venir pensaments terribles perquè ve a ser un túnel, però està obturat, és a dir taponat, barrat, tancat, clos, que per sinònims no quedarem, amb imprevisibles conseqüències pel barri de Sant Pere de Galligants.

Al nus hidrogràfic de Girona ja no preocupa tant el Güell, un dels petits dels clàssics de Girona perquè es va emancipar i se’n va anar al Ter directament.

El Ter, el gran de la colla, ha fet de les seves creant una obra modèlica de vida natural, una illa que porta el seu nom, espai gran, molt allargat, tresor de la biologia espavilada. El «pare Ter», com li va dir algun escriptor, ha engendrat un paradís per a incomptables sers vius. Però aquesta dita «illa del Ter» és al mig del pas, a la llera, al jaç natural per on han de discórrer les inundacions; el seu efecte d’entrebanc, d’obstacle, serà fatal perquè les avingudes de l’Onyar hi faran un perillós embotiment, per dir-ho en termes clàssics d’un Barri Vell veterà en inundacions.

La façana de Pedret seria un idili, un goig de paisatge, a la riba del Ter en el pacifisme d’un petit embassament, si no fos el podriment vegetal que s’hi acumula i sura amb mal aspecte, repetidament, amb colors i olors d’aigua malalta que desgracia el paratge i el malaguanyat mirall dels campanars clàssics, aquella visió que descriu magistralment Josep Pla a la seva obra Girona, un llibre de records.

Tant de bo que biòlegs i polítics –ara que aquests últims prenen tants apunts i diuen que escolten tant a la gent– es parlin més i pactin tot el que correspongui de fer sobre una ciutat amb rius i amb deures endarrerits.

El rigor científic és un poder necessari i vivificador, però això és una ciutat i no un laboratori de biologia. La consciència ciutadana no s’ha de sentir menystinguda davant determinades circumstàncies. Són temes per ser tractats en una bona campanya electoral.

Subscriu-te per seguir llegint