Del Barça de Lamine Yamal al de «Triomfador»

Amb quinze anys, Lamine Yamal ha debutat amb el primer equip del Barça quan encara no té edat per entrar (legalment) a Cocoa. La discoteca de Mataró amb una capacitat per atraure adolescents que s’escampa més enllà del Maresme. Yamal s’ha criat al barri mataroní de Rocafonda, un d’aquells als quals els futbolistes professionals no hi tornen mai més un cop n’han sortit. El talentós extrem esquerrà té tots els ingredients per ser el protagonista d’una història de «somni». De les que enganxen a lectors i teleespectadors. De classe molt humil, origen immigrant, família i entorn «complicat»... Aviat començarem a llegir tota mena d’anècdotes sobre la seva vida i sempre amb un mateix relat, tan atractiu com perillós: arribar al primer equip del Barça és possible. Doncs no, arribar al primer equip del Barça és gairebé impossible. De Lamine Yamal n’hi ha un. O dos. I de nanos que, amb tota la il·lusió del món, seva i dels seus pares, pensaven (equivocadament) que arribarien a ser futbolistes professionals, milers. O milions. Alguns d’aquests, fins i tot, van passar (o, potser, cremar), part de la seva infància i adolescència en llocs com la Masia. Per tenir ben clar que el somni de jugar al Barça no és mai un objectiu fàcil i agradable d’aconseguir, ni tan sols per Lamine Yamal, és ideal llegir la novel·la Triomfador, de Joan Jordi Miralles (Males Herbes).

Miralles és una combinació curiosa. És un excel·lent escriptor i una antiga promesa del bàsquet amb passat al Barça. Sense escriure-ho en primera persona, però, de manera evident, bevent de la font de la seva pròpia experiència a la Masia, a Triomfador relata el pas d’un nano de Manresa que, a principis dels anys noranta, entra a la residència blaugrana. Una Masia plena d’adolescents molt poc controlats, on el que s’hi vivia superava, de llarg, el que avui etiquetem com a bullying. Una autèntica experiència vital, però també traumàtica, per a uns nanos encegats pel desig de triomfar. Nits i més nits de no dormir, de rebre humiliacions o de tractar amb les putes de l’exterior del Camp Nou amb només 13 o 14. Adolescents que arribaven dels seus pobles plens d’il·lusió i que, al cap d’un any o de dos, ja tornaven a enfilar el camí de tornada. Cremar centenars de nens, milers... Tot per aconseguir un Lamine Yamal. Un «triomfador».

Subscriu-te per seguir llegint