Imprescindibles

Una anella, agafant la primera definició del DIEC, és una peça de metall, fusta o una altra matèria resistent, en forma de cèrcol, que serveix generalment per a retenir o agafar alguna cosa. Hi he pensat en iniciar aquest escrit. El meu avi Bartomeu, que era un home que tenia molta traça a reparar aparells i estris quan s’espatllaven, sovint deia que qualsevol peça, per petita que sigui, és imprescindible i necessària perquè, si no, un mecanisme no pot funcionar de manera adequada.

En una cobla tots els instruments són importants. El flabiol, també. Pot semblar prescindible, senzill, simple..., però no és així. Els seus sons aguts són indispensables. A vegades, fins i tot, pot agafar un protagonisme important. Fa pocs dies, en un concert de la Principal de la Bisbal, poguérem confirmar-ho amb la interpretació de la sardana Com un passerell, de Ricard Viladesau (1918-2005), amb Pere Rabasseda com a flabiol solista.

El Sr. Feliu Matamala (1912-2009), llibreter i activista cultural, era una persona molt admirada per les seves iniciatives –inspiradores i fructíferes– a favor de la llengua i el país. Li agradava parlar de la importància que tenen la reina i el rei, al costat d’altres peces, en una partida d’escacs, però també, i molta, els peons, que, amb la suma de les seves petites aportacions, poden contribuir a aconseguir grans avenços i assoliments.

Divendres passat, dia 5 de maig, a la Galeria d’Art El Claustre de Girona, amb motiu de l’exposició de quadres de l’artista pintor Toni Cassany, l’empresari Josep Lagares, agafant com a model les pintures de Cassany, comentava que «el nostre recurs més inesgotable és la capacitat de generar idees per convertir-les en valor i en futur...». I hi afegia: «Els reptes són el fuel de les idees i les idees, el fuel de la innovació... Soluciona reptes i mouràs el món!»

Tots aquests exemples ens porten a afirmar que tots podem fer petites –grans– accions transformadores en benefici de causes nobles que mereixen especial atenció i cura. A Catalunya i al món sencer.

Que en són, d’encertades, aquelles paraules de Joan Maragall a Elogi del viure: «Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per què serveixes, allò que et fa sentir realment únic entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me.»

Subscriu-te per seguir llegint