Palíndrom

«Roma tibi subito motibus ibit amor» (atribuït a Quintilià)

Fa pocs dies he estat a Roma. Feia temps que no hi anava. Massa temps. No recordava com m’arriba a enamorar aquesta ciutat caòtica, desordenada, bulliciosa i magnífica. Ha estat una escapada: quaranta hores, ni dos dies. Un puja i baixa, un vist i no vist que, malgrat la brevetat, m’ha permès submergir-me de ple en la seva essència i els seus contrastos.

No he vist ni el Coliseu, ni el Fòrum Romà, ni el Panteó. No he estat a cap de les piazze més conegudes: la di Spagna, la Navona, la del Popolo, la del Campidoglio o la Venezia. No he passejat per Villa Borghese ni pel Circo Massimo. No he posat la mà dins la Boca de la veritat (no fos cas que la perdés), no he llançat una moneda a la Fontana di Trevi, no m’he apropat a Santa Maria Maggiore ni a San Giovanni in Laterano, no he visitat la macabra cripta dels Caputxins que tant m’agrada ni he passat per davant del Teatre Marcello.

Però sí que he passejat pels carrers meravellosos del Trastevere i pels del Vaticà –aquests, fins ara, força desconeguts per a mi–, i he recorregut sota un sol de justícia un bon tram de la Via Appia Antica, que ha estat tot un descobriment: és el que té tenir una amiga que ha viscut molt de temps a la capital italiana. He menjat una pasta cacio e pepe (el plat dels pobres, en diuen) per plorar de bona en un restaurant digne d’una pel·lícula de Fellini, he tastat pizza amb flors de carbassa i anxoves, i he sopat uns gnocchi espectaculars en el que era un dels restaurants preferits del Papa Ratzinger.

He vist la tomba de sant Joan Pau II i la de Benet XVI; he vist capellans i monges de totes les edats i de tots els colors; he admirat la cúpula de Sant Pere des de l’habitació cutríssima on dormia (i que vaig haver de pagar, en negre i a un preu desorbitat, a una dona de somriure embafador que no se separava del seu gos Pablo, un pomerània cridaner); he vist un noi guapíssim al mig de la basílica de Sant Pere pregant, il·luminat (de veritat: un misteriós raig de sol li queia just al damunt); i he vist desenes de persones sense llar dormint als peus de les monumentals columnes de Bernini.

He fet l’aperitivo en un local tan cool com el Bukowski’s i he pres un cafè boníssim al popular i sorollós San Calisto, al cor del Trastevere. He conegut vins com el Pecorino en vinoteques modernes i he esmorzat en un bar de barri que més aviat semblava la tapadora d’algun negoci clandestí. He vist la lluna plena sobre el Tíber, he hagut de desviar-me per no trepitjar les piles d’escombraries sense recollir i he hagut de saltar per evitar que un cotxe m’atropellés. Són folls, aquests romans, com diria l’Obèlix.

Encara que sembli poc, quaranta hores a Roma donen per molt (i encara més si les comparteixo amb la Miriam). Donen, sobretot, per recordar perquè cada vegada que hi poso els peus me n’enamoro, per recordar perquè sempre hi vull tornar: mai me’n podria cansar, perquè mai la coneixeria del tot. Amor a Roma, és això. Etern. Com ella.

Subscriu-te per seguir llegint