Primer demòcrates, després nacionalistes catalans

«La pitjor de les democràcies és mil vegades preferible a la millor de les dictadures» Ruy Barbosa de Oliveira (1848 – 1923)

Avui dia estem tan mal acostumats i equivocats que a qualsevol cosa li diem democràcia i a qualsevol altre nacionalisme. Democràcia és un sistema de governar-se un estat o una nació –«el menys dolent de tots els possibles» segons frase atribuïda al que fora premier anglès Winston L.S. Churchill– sempre i quan aquest estat o nació tingui la facultat de poder fer-ho donant el poder al poble en contraposició a que el poder estigui a mans de l’aristocràcia, és a dir les grans famílies, i els poders fàctics. Encara que la trista realitat és que la major part dels partits polítics que patim s’estan convertint cada dia més en noves grans famílies que usurpen el legítim poder al poble. La democràcia va néixer a Grècia, concretament a Atenes, però s’ha escampat per nombrosos estats sobre tot en el transcurs dels segles XIX i XX, fins a donar el dret a vot a tota la ciutadania major d’edat, a fins donar a elegir entre una pluralitat exhaustiva d’opcions polítiques i a emancipar entre si, almenys en teoria, els tres poders de l’Estat; el legislatiu, l’executiu i el judicial. Més o menys democràcia és això, una manera de que un ens polític pugui governar-se popularment en llibertat.

Ser nacionalista, en el cas d’un nacionalista català, significa quelcom més que formar part d’una comunitat d’individus assentada en un territori ben definit anomenat Catalunya, amb institucions històriques, llengua pròpia, cultura, tradicions, historia i anhels comuns. Significa al marge de tot això, prendre consciència de que, conforme a la seva idiosincràsia, per poder desenvolupar la seva pròpia personalitat, la seva peculiar cultura i per enriquir amb la seva particular contribució a la convivència i al benestar del concert internacional de nacions lliures a la qual Catalunya pretén integrar-se com membre polític sobirà, lliure i independent. Cap nació dominada per un estat aliè mitjançant la força de les armes, com és el cas de Catalunya, pot ser demòcrata, doncs el seu poble no pot exercir el poder ja que el reté un govern que no és el propi. Si els catalans no tenim el dret de poder governar-nos amb llibertat i plena responsabilitat, si les més importants decisions que ens afecten directament es prenent a la capital d’Estat espanyol situada a més de quatre-cents quilòmetres, mai podrem practicar la democràcia atès que no podrem ser veritables demòcrates.

És molt comprensible que s’exigeixi ser demòcrata abans de ser socialista, comunista, conservador, liberal o qualsevol altre opció política que els ciutadans podem adoptar per governar-nos en un Estat sobirà. Però ha de quedar ben clar que ser nacionalista català no és un color més dintre l’arc de Sant Martí polític espanyol. El nacionalisme català no pretén ni ha pretès mai governar Espanya. Exigeix que es respecti al poble català el seu dret a ser sobirà i tenir el seu propi arc de Sant Martí polític. Quant els nacionalistes catalans aconsegueixin que Catalunya sigui sobirana i independent, aleshores els catalans podran ser demòcrates, perquè a casa seva el poder el podrà exercir el poble català i no el Govern espanyol ni el poble espanyol. En conseqüència, avui dia per un nacionalista català és impossible ser nacionalista abans que demòcrata. Hauria de deixar de ser nacionalista i convertir-se en demòcrata espanyol. Malauradament, inconscientment o conscientment, alguns catalans ho estant fent. Quina llàstima!