Paneque i Trias

Ha de ser molt dur, després de guanyar unes eleccions, veure com els altres uneixen forces i t’impedeixen l’accés a l’alcaldia. Però així és el joc democràtic, és legítim i de bon entendre. El que fa grinyolar el sistema són els motius que uneixen els perdedors per a constituir-se en opció guanyadora.

Aquesta setmana he expressat a les xarxes la idea de que els casos de Girona i el de Barcelona són idèntics si ens acollim a aquell consell que el Dr. Lecter d’El silenci dels anyells dona a la jove agent de l’FBI: «Primer principi: simplicitat. Llegeixi Marc Aureli, Clarisse. De cada cosa, preguntis què és en si mateixa». I tinc molt clar que l’operació d’ajuntar els vots de tres partits diferents, tant a Girona com a Barcelona obeeix al mateix tema: la raó d’estat descrita per Maquiavel durant el renaixement. Es tracta d’una unió patriòtica posada al servei d’un interès superior al fet de ser de dretes o d’esquerres o de models de ciutat: No pot ser que Girona tingui una alcaldessa no independentista/No pot ser que Barcelona tingui una alcalde independentista. La resta, són formes de bastir-ho.

L’expressió d’aquesta idea m’ha comportat un reguitzell de retrets, algun insult, moltes opinions hiperventilades, alguna interessant reflexió i, és clar, algun like. Faig un resum del que he recollit: No és el mateix cas Girona que Barcelona, són molt diferents, perquè nosaltres, els bons, ho hem fet pel bé del país i cal evitar que els dolents arribin a l’alcaldia (fi del resum). En aquesta societat malhumorada entre nosaltres, els bons catalans i ells, els mals catalans, és més important el que un creu sobre una hipotètica independència de Catalunya que no pas si s’és de dretes, d’esquerres o antisistema i de model de societat a la que un aspira. I tothom es veu en cor de discutir-ho i argumentar sobre les trapelleries dels mals catalans sense veure la biga a l’ull propi.

Accepto, però, que de matisos n’hi ha. Per exemple, estic segur que Paneque, en comptes de dir «que us bombin» no deixarà de trepitjar la ciutat barri a barri, carrer per carrer, entrant als nous establiments i negocis que s’obren, assistint a tota mena d’actes que es fan a la ciutat, anant festes i funerals i preguntant a la gent per les seves necessitats pensant en una futura majoria més àmplia que no pugi ser discutida. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint