Acolliment i hospitalitat

El passat abril més 2,5 milions de persones havien hagut de fugir d’Ucraïna a causa del conflicte armat. Les estimacions de la Comissió Europea eren que 6,5 milions de persones, a banda dels desplaçats interns, s’haurien de veure obligades a fugir del país. Es tracta de la crisi humanitària més important d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. El problema és que aquesta circumstància s’afegeix a una situació d’inestabilitat migratòria creixent a escala global. L’ACNUR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats), en l’informe publicat a mitjans del 2021 comptabilitzava en 82 milions les persones susceptibles de ser ateses per l’agència durant el 2020. L’any 2015 n’eren 64 milions: persones refugiades, sol·licitants d’asil, desplaçats, sovint a causa de guerres, però també –i cada cop més– a conseqüència de catàstrofes climàtiques. Una xifra que no para de créixer barrejada amb els fluxos migratoris causats per la manca de perspectives econòmiques i vitals que hi ha en determines regions del món.

Les societats benestants com la nostra es defensen amb barreres i amb fil-ferrades amb ganivetes per no deixar passar migrants, que és com posar portes al camp, com va demostrar la tragèdia de Melilla del juny passat, malgrat els jutges facin la vista grossa i exonerin de càrrecs els responsables. La nova dreta justifica el seu no-acolliment per por que la immigració pugui suposar canvis significatius en la identitat de qui acull. I és ben cert que el problema migratori pot suposar una doble devastació que no té per què existir. D’una banda el país d’on marxa qui emigra, siguin els emigrants qualificats o no, queda devastat (recordem, la devastació intel·lectual catalana després de la guerra civil); de l’altra, el país d’acollida, no pot perdre arrels ni identitat davant de la pressió migratòria. Sempre recordaré els mots de l’eurodiputat Sami Naïr, algerià exiliat a França, expert en migracions, en un programa radiofònic l’abril del 2001, quan molts immigrants feien una vaga omplint determinades esglésies de Barcelona. «La identitat d’una comunitat humana és innegociable davant dels nouvinguts, cosa que no sempre les esquerres han entès, ni en les grans revolucions. Els immigrants que vénen a Catalunya han d’acceptar la identitat catalana formada per la pròpia idiosincràsia i han de saber que aquí hi ha una llengua pròpia, la qual han d’esforçar-se a aprendre, una cultura, uns valors, uns costums i una història fràgil que han d’acceptar i fer seva». No es tracta de cap assimilació que els eixali sinó de disposició a acceptar la terra d’acollida com ella l’accepta. Així les coses, no es corre cap perill i la nova dreta queda sense arguments

El fet ucraïnès, certament, remou consciències i fa obrir els ulls a la realitat del que suposa cercar refugi i trobar hospitalitat, tot i que cal tenir cura de cada cas i circumstància perquè les bones intencions donin els majors fruits possibles. Vet aquí quatre criteris per ajudar a l’acollida i a l’hospitalitat:

Servir-se de les administracions superant-ne la simple legalitat. S’han de conèixer i esprémer les administracions socials dels governs així com els seus serveis socials, començant per la Direcció General de Migracions, Refugi i Antiracisme del Departament d’Igualtat i Feminisme o bé el fons Asil, Migració i Integració (AMIF), de la Generalitat. L’ajuntament barceloní (i molts d’altres localitats) disposa d’una Xarxa d’acollida per les persones immigrades; existeix també l’Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats (ACSAR), el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) i moltíssimes ONGés co ara la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), Comitè Català de l’ACNUR, Proactiva Open Arms, Stop Mare Morum, SOS Racisme i moltes d’altres. Ara bé, sovint les administracions van al darrera de les actuacions de la gent ben disposada. Així es va haver de modificar el Reglament d’Estrangeria per fer ajustos al procés de documentació dels menors estrangers no acompanyats (MENA) amb el reial decret 203/2021. Això vol dir que cal una mirada compassiva i no discriminatòria entre persones refugiades i / o migrades fent-la extensiva a milers de persones que abandonen la seva llar, sigui quina sigui la causa (Síria, Afganistan, Ucraïna, Mali, Sudan, Iemen, Colòmbia, Veneçuela, El Salvador i d’altres), perquè les formes de violència són múltiples (en origen, en trànsit, a les fronteres i, de vegades, als llocs de destí). Mantenir portes obertes equival a mobilitzar recursos per atendre els immigrats en la major quantitat i qualitat possibles.

Emprar el criteri de «major necessitat». Equival a posar el focus en els buits, allà on no hi ha cap atenció dels sistemes de protecció. Cal dissenyar propostes que tinguin en compte la subsidiarietat (evitant substituir els sistemes de protecció oficials), la complementarietat (posant reforços on es detecten febleses i insuficiències) i l’addicionalitat (estenent la capacitat d’acollida de les comunitats amb tota mena de patrocinis). Això ens pot obligar a moure’ns dels nostres entorns segurs.

Perseverància. L’hospitalitat no s’exhaureix amb la primera acollida. Requereix processos que acompanyin l’acollit, més enllà de les emergències, en el camp sanitari, laboral, educatiu, cultural, fins a la seva pròpia autonomia. L’aprenentatge de la llengua suposa un element essencial, sobretot quan ja no es pot aprendre en una aula sinó en el fet de compartir la vida.

Coordinació i treball amb xarxa. Sols, persones i organitzacions, podem fer ben poca cosa, contra la magnitud dels reptes que tenim. El treball en xarxa ens permet articular recursos i energies de persones, organitzacions i moviments que puguin complementar-se i permetin coordinar l’acció d’origen, trànsit i destí, així com la reflexió sobre la feina que fem.

Darrera l’increment exponencial de desplaçaments forçosos hi ha tres factors principals: la manca de polítiques de cooperació i desenvolupament més generoses; la falta d’aplicació a escala mundial de mesures medioambientals que mitiguin els efectes del canvi climàtic, causa de tants desplaçaments; la manca d’arrest de les guerres. Sols, certament, no podem aturar guerres ni canvis climàtics ni les actituds mesquines dels governs. Però podem incrementar la consciència d’aquestes necessitats. Al nostre entorn. Tot el que deixem de fer acabarà deixant un espai per als discursos que apel·len a la por, a sentir l’altre com una amenaça, a l’odi i al racisme i a l’exacerbació del discurs polític que només incita a l’alarma social.

Subscriu-te per seguir llegint