Capacitats, valors sòlids i valors líquids

Les dones i els homes no naixem fets i condrets. Ens fem més humans a mesura que anem fixant interioriorment les informacions que ens arriben del món (coneixem), les avaluem i en menystenim unes i optem per d’altres (elegim i decidim), a partir de les quals vivim i treballem per deixar en el món una petjada singular. Darrere la nostra petjada, hi ha els valors. Els valors ens caracteritzen, relacionen i ofereixen una imatge del que som als altres perquè tots tenim una escala de valors.

La branca de la filosofia que estudia els valors és l’axiologia, mot que prové dels termes grecs áxios («digne», «valuós») i logos («estudi», «teoria», «tractat»). Ara bé, la idea de valor (valor prové de «valer») no té un sentit universal per a tothom ni per sempre: depèn d’una determinada interpretació del món en un moment determinat. Una violació, des d’una escala de valors sòlids, sempre serà una malesa -un acte intrínsecament dolent-, encara que hi hagi qui pugui justificar-la, per exemple, per problemes psiquiàtrics de la infantesa del violador. Aleshores, no existeixen valors sòlids, universals i perennes? Vist que la interpretació del món no és uniforme, un discurs que vulgui ser honest sobre els valors s’ha de posar sota sospita i ha de ser, per força, polèmic. I haurà de tenir en compte que, malgrat les institucions més tradicionals transmissores de valors -família, escola, comunitats de fe, partits polítics, món del treball...- entrin en crisi, sempre en sorgiran d’altres: mitjans de comunicació, publicitat, indústries culturals i de lleure, xarxes socials...

Abans de parlar de valors, la filòsofa Martha C. Nussbaum (1947), en el seu anhel de construir una democràcia més inclusiva, prefereix parlar de capacitats (capabilities). Homes i dones serien fins en ells mateixos, i no simples objectes o contenidors de satisfaccions, pel fet de disposar d’unes capacitats comunes. Una capacitat és, per a Nussbaum, la resposta a la pregunta: què és allò que aquesta persona és capaç de ser i de fer? Les capacitats, doncs, són drets humans que constituirien el fonament moral de l’elaboració d’unes polítiques públiques decents. Per a ella, hi hauria deu capacitats centrals, damunt les quals es pot construir una existència amb sentit (i les polítiques públiques haurien de potenciar). Aquestes: 1) la vida; 2) la salut del cos (que inclou alimentació, habitatge i autonomia financera); 3) la integritat del cos (que suposa llibertat de moviment amb seguretat); 4) els sentits (associats a la imaginació i el pensament, que pressuposen una educació que permeti desenvolupar gustos i creences); 5) les emocions (prèvies a la raó, que sovint fonamenten, i abracen la capacitat d’estimar i agrair); 6) la raó pràctica (capaç de formular la bondat d’un pla de vida); 7) l’afiliació (o capacitat d’establir relacions socials sentint-se respectat i no discriminat en àmbits protegits com els de la llibertat religiosa o la llibertat d’expressió i creació); 8) respecte per les altres espècies; 9) capacitat per al joc i el riure; i, 10) el control sobre el propi ambient (gaudir de les oportunitats de participació política i dels drets de propietat i treball).

A partir d’aquestes capacitats, tres valors serien essencials a l’hora de definir una ciutadania democràtica: compassió, reciprocitat i individualitat. Cal ser compassiu en la mesura que tots ens sabem vulnerables. I practicar la reciprocitat perquè vivim amb altres que són iguals en drets a nosaltres. I assumir la pròpia individualitat per tal de créixer com a individus amb criteri i no delegar en els altres la nostra responsabilitat.

Zygmunt Bauman (1925-2017), davant la incertesa mundial respecte a quins tipus de valors haurien de ser estimats i conreats dreturerament i quins no, trobava la invocació del multiculturalisme per part de les classes cultes com una excusa a l’atzucac on s’havia ficat l’home postmodern. Segons Bauman, la ciutadania postmoderna «líquida» -pròpia d’una societat postindustrial, individualista i presentista (tot s’ha de fer al moment)- es caracteritza pel fet que les relacions socials creen moltes xarxes (d’amistat, de desig, de compartir alguns moments), però disminueixen cada cop més les relacions estables. Per a Bauman la flexibilitat, cosa que significa no estar compromesos en res per sempre, sinó a punt per canviar de mentalitat, de sintonia, en qualsevol moment que calgui. El pensament líquid seria adaptar-se a qualsevol circumstància. Per això, proposa cinc conceptes d’importància bàsica en les actuals condicions humanes: emancipació, individualitat, consciència del propi temps/espai, treball i comunitat.

La postmodernitat líquida seria canvi, transitorietat i manca de compromís; per això els canvis educatius, culturals i econòmics. D’aquí la desregulació, flexibilització, la liberalització dels mercats, el consumisme excessiu. Les persones líquides estan en recerca permanent, vibrant sempre, cercant idees i causes que els remoguin, encara que no durin gaire, com si tinguessin algun fil solt de la seva madeixa constitutiva o mudessin periòdicament de pell com les serps; les persones sòlides tindrien les seves parts ben engalzades, cosa que les salvaria de la pruïja del canvi constant.

Tot plegat, esclar, origina també una escala de valors líquids, com podrien ser la desregulació econòmica, la desvinculació humana i social, el multiculturalisme, la comunicació epidèrmica, el presentisme, l’individualisme, la transitorietat, la resignació (no et puc treure de l’atzucac on ets), l’antiprotagonisme en conduir la pròpia vida, el consum, l’excés en tots els sentits... Podríem, doncs, contraposar en paral·lel una escala de valors sòlids i una altra de líquids? Em temo que no. Com ho faríem? Contraposant, per exemple, el presentisme i la paciència? La resiliència al fixisme? Més aviat penso que els valors són bifronts o multifronts. Per a una persona considerada sòlida, valors com el presentisme o la resiliència, poden ser tan importants com per a una persona líquida la paciència i el fixisme. Ara, el que pressuposa la postmodernitat líquida mereix una avaluació: de veritat que cal consumir per marcar distància amb els qui considerem inferiors? No ens adonem que és la mercadotècnia qui crea un buit cultural i emocional d’algunes de les nostres societats actuals en què el diner ha esdevingut el referent identitari? De veritat que han saltat els compromisos dels vincles humans? Si llogo un pis per un any i m’hi estic mig, la Llei no em podrà dir res? La postmodernitat líquida, en el fons, busca definir un model social que implica la fi de l’era del compromís mutu. Ara bé, sense compromís mutu l’espai públic retrocedeix un no dir i corroeix lentament fins a desintegrar-lo el concepte de ciutadania.

Subscriu-te per seguir llegint