La casa Masó

Dimarts passat, 4 de juliol, el Govern de la Generalitat de Catalunya va prendre dos acords relacionats amb la ciutat de Girona. El primer fa referència a una modificació dels límits entre els termes municipals de Girona i Celrà al castell de Sant Miquel. Concretament, l’acord significa la cessió i incorporació d’uns metres fins ara de Girona al municipi de Celrà de tal manera que per una partió en angle recte la part de la capella de Sant Miquel queda íntegrament dins el terme de Celrà mentre que la part corresponent a la torre del telègraf queda dins el terme de Girona. És un ajust menor, però carregat de simbolisme i que precisa millor el paper dels dos municipis en aquest lloc tan emblemàtic de la geografia de les excursions dels habitants de Girona i de Celrà en l’àmbit de les Gavarres.

El segon acord que és el que avui volem comentar fa referència a la declaració de la casa Masó com a bé cultural d’interès nacional en la seva categoria de Monument Històric. La rellevància d’aquest acord és indiscutible i atorga un paper preeminent a un edifici històric que durant un segle ha estat ple de vida i ara ha esdevingut la seu d’una Fundació, amb arxiu, biblioteca i recerques en el camp de les arts, de l’arquitectura, de la cultura i de la història i la sociologia de la ciutat de Girona i un monument visitable a l’estil de moltes cases-museu de centre Europa que han esdevingut centres de referència i coneixement de la sociologia i la vida urbana de determinades classes socials. Efectivament, aquesta casa és el centre neuràlgic de la Fundació que es va crear el 2006 per donació de Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mercè Huerta a l’Ajuntament de Girona i constituïda amb patrons de l’Ajuntament i del Col·legi d’Arquitectes.

La casa i la Fundació acullen una biblioteca i fons d’Arxiu que s’han anat ampliant per successives donacions de diferents branques de la família Masó, com és el cas de la donació més recent de l’arxiu i la biblioteca de Narcís Masó i Rosa Llunes. Per altra banda, el focus de la casa hem de situar-lo en la història dels seus habitants, la família Masó, en diverses i successives etapes, de les activitats domèstiques o professionals que hi van desenvolupar i la petjada d’autor que va deixar a tota la casa, en l’estructura arquitectònica, el mobiliari, els vitralls, l’aixovar i altres aspectes l’arquitecte Rafael Masó i Valentí. És en aquest terreny on també diferents membres de les branques de la família Masó han anat fent donacions que han ampliat el fons de treballs diversos de Rafael Masó en el camp del mobiliari o de l’artesania auxiliar (ceràmica, vitrall, forja, tèxtil).

El conjunt defineix un autèntic camp de recerca cultural i social que la Fundació ha anat desplegant d’acord amb les seves possibilitats i recursos a través de la seva política d’exposicions i de publicacions. Cal destacar en aquest sentit sense cap ànim d’exhaustivitat les publicacions referides a Una llum noucentista, els vitralls de Masó, Treballem per l’Art. La impremta Masó de Girona (1889-1992), on s’editava el Diario de Gerona, Els Masó: Artistes i col·leccionistes o De l’amor és lo jardí. Masó i els teixits. Sens dubte la millor guia per a transitar fins avui per la casa és el llibre de Rosa Maria Gil i Tort Elles també hi eren. Història de les dones de la casa Masó (1830-2015), que a través d’una mirada sensible i atenta a la vida de les dones, de la família o treballant a la casa, en la seva projecció domèstica o ciutadana i naturalment referenciada en molt bona mesura pels homes que també habitaren la casa i on desplegaren, com hem dit, l’activitat d’impremta, el periodisme, o l’activitat pròpia d’un despatx d’advocat o de procurador. La vida amb els homes i la vida sense els homes quan l’impacte de la Guerra Civil va buidar la casa de l’element masculí. L’Aproximació innovadora, temàtica i metodològica, de la Rosa Maria Gil permet una mirada de la casa i de la vida de la casa des de diversos prismes i ens ajuda a entendre’n el funcionament i la seva arquitectura.

Com he dit Rafael Masó Valentí és el nervi, el centre de l’objectiu de la Fundació. En aquest sentit, he de dir que s’ha avançat molt des que Joan Tarrús i Narcís Comadira ens van il·lustrar i documentar sobre la vida i l’obra d’aquest arquitecte noucentista.

Sobre la casa, ara declarada, cal recordar que és el resultat de dues intervencions de l’arquitecte Masó. Una primera un cop acabada la carrera i amb voluntat d’unificar i de donar prestància singular i identitat unificada a tres cases de veïns del carrer de les Ballesteries amb façanes posteriors donant sobre el riu Onyar es va desenvolupar al voltant de 1910, mentre que una segona intervenció va significar la incorporació d’una quarta casa, la núm. 29, del carrer de les Ballesteries per acabar de donar personalitat arquitectònica al conjunt. El resultat global és per la banda del carrer de les Ballesteries una façana noble i austera que tracta de destacar al costat de les altres cases de veïns i per la banda de l’Onyar una façana tota blanca, que esdevé un far singular amb persianes i elements ceràmics, motllures i pèrgoles que acaben de donar a la casa la singularitat que l’arquitecte volia. Els detalls dels interiors demostren un programa d’una casa per a viure-hi amb tots els elements del confort i del gust propis de l’època i de la classe social.

Potser ha passat massa desapercebut un article publicat al número 330 de la Revista de Girona també de la Rosa Maria Gil i Tort titulat Girona, una mirada des de Tolosa de Llenguadoc que explica i documenta la visita d’una societat cultural anomenada «Toulousains de Toulouse et amis du Vieux Toulouse» a la nostra ciutat. La gran novetat és una fotografia que Gil data el 1910 on es veu la casa Masó amb les bastides de la primera fase d’obres. L’operació urbana en plena execució i amb la verticalitat de les façanes fluvials que la construcció del sistema de col·lectors va fer perdre. Així podem documentar tot el procés.

Per acabar crec que la declaració que ara ha fet el Govern hauria de servir per donar un nou impuls a la Fundació, dotar-la de recursos humans i pressupostaris suficients i garantir que la Casa Masó esdevingués, més encara, un pol d’activitat cultural en el centre històric de la ciutat i en els circuits urbans de la cultura que s’hi van definint.

Subscriu-te per seguir llegint