La natura camprodonina i Alícia de Larrocha

Plou i plou aquests primers dies de juliol a Camprodon, tempestes intermitents, algunes passen ràpid, d’altres s’hi entretenen, les gotes ara són espesses, destraleres, repiquen fort, ara fines, gasoses, líriques. O se solidifiquen en calamarsades, lleus, de moment, insubstancials. Però qui sap. Els llamps, de tant en tant, mostren un frenesí inusitat, perillós, els trons eixordadors, el vent es torna violent. Tot i la imprevisibilitat climàtica i la greu sequera, l’aigua va caient en aquesta vall pirinenca i el cabal del Ter, engrandit per l’aportació del Ritor, que mor sota el celebrat pont romà, i s’aprofita i arriba a les aixetes d’un bon tros del país, incloent-hi la zona metropolitana. Aquests dies, les herbes creixen arreu de la vall, indòmites, voluptuoses, plenes d’harmonies i nyaps, pures i bordes, com la vida mateixa.

En un extrem del pont romà, en el museu Isaac Albéniz, s’hi acaba de presentar una exposició petita i valuosa, dedicada a Alícia de Larrocha, la «pianista de pianistes», com la va anomenar el crític del New York Times. Entremig del piano d’Albéniz, les seves partitures, fins i tot l’alcova del músic, s’ha dedicat un petit espai a repassar breument la trajectòria de la gran pianista, que té un llegat aclaparador, inabastable, que la seva filla, Alícia Torra de Larrocha es dedica a mantenir viu, especialment aquest any del centenari del seu naixement. L’alcova d’Albéniz pot semblar aquí un espai simbòlic: és sabut que Larrocha va establir una relació essencial, gairebé simbiòtica amb l’obra del compositor camprodoní, es va apoderar de les seves partitures, se les va fer seves com ningú, i va servir la música de l’autor d’Iberia amb una excel·lència i un virtuosisme insuperables.

En una pantalla s’hi projecta la pianista tocant, l’any 1973, el tercer moviment del concert 27 de Mozart, amb l’orquestra del Festival Casals a Puerto Rico. Rere la seva sobrietat i aparent falta d’esforç, les hores de treball, de feina metòdica, entregada, que hi ha al darrere, sense pausa ni respir, per «polir i millorar cada frase», com es diu en un plafó explicatiu, amb un sentit musical prodigiós. El que més commou és que totes les energies d’aquesta artista irrepetible anaven destinades a servir, amb generositat, amb la humilitat dels gran genis, les obres fixades en el pentagrama pels més grans compositors. En un segon vídeo, es veu a Alicia l’any 1985, el del 125è aniversari d’Albéniz, tocant al monestir de Sant Pere de Camprodon en el que seria la primera edició del festival dedicat al compositor camprodoní: la peça és Navarra d’Iberia. Hi ha una cosa màgica, perfecta, il·luminadora en veure-la, tan menuda, enèrgica, sense estridències, de peus a terra, brillant de tan rigorosa, entregada a servir els ritmes, les cadències, els contrastos, els fraseigs musicals. Jo hi vaig ser aquell any i vaig entrevistar-la breument per la ràdio municipal: quanta condescendència devia mostrar davant les meves quatre preguntes tòpiques i maldestres, la meva total ignorància de la seva genialitat.

Hi trobem discos antics de vinil, cartells de concerts d’arreu del món, amb programes que inclouen Scarlatti, Beethoven, Chopin, Bach i els de tradició catalana i espanyola Granados, Albéniz, Falla, a més dels seus amics i col·laboradors Mompou i Montsalvatge. I les fotos il·lustren moments claus de la seva existència: amb un any i mig, mentre les seves germanes dibuixen en una taula, ella ja juga a tocar el piano. Als quatre anys, el cartell de la seva presentació «íntima» a l’Acadèmia Marshall. Als sis anys, debutant al Palau de la Música, la «nena pianista», anunciaven, i la veiem allà, amb les cametes que li pengen mentre toca, ja, Bach, Mozart, Beethoven i Schumann. L’estampa mostra una nena-nena, genuïna, natural en el seu do. El llegendari Arthur Rubinstein la va veure interpretant en aquesta edat: «la seva manera de sentir la música és una cosa que ni s’ensenya ni s’aprèn», va escriure. Fotos a Nova York amb la meravellosa Victòria dels Àngels, nascuda el mateix any, amb la gran Rosa Sabaté, amb els seus benvolguts Mompou i Montsalvatge als qui sempre va incloure i difondre en els seus repertoris. Quin luxe de la vida devia ser comptar amb aquesta ambaixadora genial.

I en aquesta modesta mostra també s’hi pot resseguir una línia de mestratge: la seva mare i la seva tieta havien estat deixebles de Granados, com Frank Marshall, amb qui Alícia va anar a aprendre, com hem dit, als quatre anys. Marshall, mataroní de família anglesa, explicava que l’ensenyament de la «nena pianista» va ser lúdic del tot, gens metòdic ni forçat, un cabal de talent que s’aniria polint fins a arribar al cim de l’expressivitat i puresa.

El dissabte 1 de juliol, la línia de mestratge va mostrar la seva continuïtat vigorosa: Alba Ventura, deixeble d’Alícia de Larrocha, va tocar d’una manera extraordinària, entre d’altres, l’Allegro de Concierto d’Enric Granados, mestre dels mestres de la mestra, i va aconseguir que els murs del monestir medieval de Camprodon, que tan bé processen les sonoritats, continguessin freds, robustos, impàvids, dolls d’emoció autèntica dels assistents privilegiats.

La natura és imprevisible, bella i impura, el temps és boig, ja ho veiem, un monstre aterridor, salvífic i impenitent. Què ens espera? Al cantó del pont romà, del riu adorat i temut, fronterer i vital, que dona aigua a una part notable del territori sec, vorejat per herbes díscoles, en aquesta petita sala d’Albéniz, on gairebé no es percep la remor fluvial i el repic de gotes, Camprodon irradia també una lliçó de vida, de grandesa i d’humilitat, de mans que repiquen amb màgia i rigor les tecles del piano, de servituds i de mestratges i de llegats que es traspassen, malgrat la transitorietat de la vida: és aquí, oferint la certesa davant la incertesa, on la humanitat dona el millor de si mateixa.

Subscriu-te per seguir llegint