Tants caps, tants colors

Estic parlant per whatsapp amb la Candela. Està viatjant, com fa tan sovint, i aprofita una estona d’espera a l’aeroport per fer divagacions de les seves. Salta d’un tema a un altre –ho ha fet sempre, i ja no em sorprèn– i de cop m’envia una foto, un primeríssim primer pla dels seus cabells. «Me’ls estic deixant del teu color», em diu. M’hi fixo bé i sí: les arrels de la seva cabellera es veuen grises i blanques. Puntualitza que està «de prova» i que encara no pot saber si li agrada o no.

I com és que t’has decidit?, li demano. Em desgrana diversos motius: li fa mandra tenyir-se, estalviar-se diners, «trencar l’esclavatge» i, com a cirereta, diu que li fa ràbia que «els tius no ho hagin de fer».

Jo, en canvi, només tinc una raó (i absolutament frívola): perquè m’agrada. M’hipnotitzen les dones amb els cabells glaçats i m’encanten les meves canes, des de sempre. I si no fos perquè m’exigiria una dedicació que no li puc donar, ja fa temps que m’hauria tenyit tot el cabell de blanc.

La Candela continua escrivint: «Les ties amb el seu cabell, molen. Totes les altres semblen d’una secta!». Li explico que no fa massa, en un sopar, em van dir –i es van quedar tan amples– que les canes em fan semblar més gran. Ella tampoc no es talla: «Ho sembles –em deixa anar–. I ho semblaré jo: va amb el color». Li dic que no hi estic d’acord. No crec que sigui el color dels cabells el que ens fa aparentar més o menys edat, sinó la percepció cultural que tenim d’aquell color segons el gènere. Perquè no m’he trobat mai que algú li digui a un home que les canes el fan semblar més gran. Més interessant, en canvi, ho he sentit molt (penseu només amb en Toni Cruanyes, o en George Clooney, o en Viggo Mortensen, o en Ramon Pellicer, o en Harrison Ford).

Deixar-se els cabells blancs només perquè els homes no estiguin obligats a tenyir-se em sembla una bestiesa, com també m’ho semblaria que per lluitar contra la grassofòbia comencéssim a acumular quilos. Adoptar una aparença física que no t’agrada com a reivindicació de res em sembla absurd. Però reeducar-nos per deixar d’associar determinats trets físics amb prejudicis sí que em sembla important.

De la mateixa manera que ja quasi ningú relaciona la manera de vestir amb l’orientació sexual (o, millor encara: estem en el camí d’aconseguir que l’orientació sexual de cadascú deixi de ser una etiqueta definitòria, sempre que el resultat de les eleccions de demà passat no ho capgiri), hem d’arribar a trencar altres estereotips lligats al físic. No totes les dones que van rapades pateixen càncer: algunes hi van perquè els agrada, d’altres, perquè pateixen alopècia (i totes volen poder anar pel carrer sense que ningú les miri estrany, com qualsevol calb). No totes les persones obeses ho són perquè mengin molt i malament, ni totes les persones primes estan contentes d’estar-ho. I, per si no ha quedat clar: els cabells blancs afavoreixen igual a les dones que als homes. Ja ho veuràs, Candela! Però si no t’agrades, torna al tint sense remordiments.

Subscriu-te per seguir llegint