Quilòmetres

Cada any em dic que m’he d’organitzar les vacances. Planificar-les. Saber com ocuparé els dies d’agost: on aniré, quan, quants dies, amb qui. Cada any també em dic que l’estiu vinent faré un viatge llarg –encara que sigui caríssim, encara que faci molta calor, encara que a l’Argentina i al Perú sigui hivern, encara que hi hagi massa gent a tot arreu–. Cada any em prometo que em guardaré uns dies d’aquest mes per descansar i uns dies per fer totes aquelles coses que tinc pendents de fer a casa.

Dins el cap, noms de persones que vull veure sí o sí. Llocs que no em vull perdre. Dates marcades en vermell des de fa mesos. I el trencaclosques per aconseguir quadrar-ho tot.

Al final, d’una manera o altra, res surt com estava previst, però tot acaba fluint.

He començat amb uns dies amb la Maria, la Bea i la Salo fent els 120 quilòmetres que separen Logroño i Burgos: el nostre primer tros juntes del Camino de Santiago. Matins de llevar-nos aviat i caminar entre camps de girasols i camps de blat, de passar per poblets amb quatre cases i –amb una mica de sort– un bar obert on fer un cafè, de creuar algunes paraules amb els veïns que feien petar la xerrada sota l’ombra cobejada d’uns arbres, de buscar una font on refrescar-nos, de fer una cervesa abans de la dutxa i de dinar, de fer una merescuda migdiada al final de l’etapa. Tardes de passejades, converses i confidències, de tapes, vins i riures. Dies de descobrir llocs preciosos i gent encantadora, de fred de matinada, canícula al migdia i fresqueta al vespre, de dormir malament, d’esgotament físic i desconnexió mental.

Després he seguit amb uns dies amb en Miquel a Madrid, visitant museus i verbenejant. Encara de vegades em trobo algú que em pregunta per què vaig a Madrid, com si el fet d’anar-hi em convertís en una mala catalana. Adoro Madrid, de la mateixa manera que adoro altres grans ciutats com Roma, París, Sevilla, Lisboa o Barcelona (i cal dir que el centre de Madrid està molt més net que no pas el de la capital catalana).

He tornat al Palacio Real i al Museo del Prado després de mil anys, he descobert els tresors del Museo Sorolla i del Museo Lázaro Galdiano i del Museo Cerralbo i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, i m’he reenamorat de Velázquez (em podria passar hores davant de Las Meninas) i de Goya (sobretot, dels seus gravats). He passat els vespres vivint per primera vegada una verbena castissa: la de San Cayetano, al costat de chulapos i chulapas, bevent la típica limonada, veient ballar chotis a parelles de veïns i presenciant la processó en honor a aquest sant, patró del pa i de la feina. He tafanejat les paradetes del Rastro i he visitat diverses de les exposicions del PH23: em sembla que he fet més quilòmetres a Madrid que no pas fent el Camino.

I així, caminant, m’he plantat, quasi, a la meitat de les meves vacances. A partir d’ara, uns dies aquí i uns altres allà. I la resta, ja veurem.

Subscriu-te per seguir llegint