El Vivales torna a casa i tots tornem a 1977

Al final serà cert que, depenent del resultat del 23-J ens podíem despertar en 1977. Després de recuperar la legalitat de l’Estatut mitjançant l’aplicació del 155, els indults van atorgar la llibertat als líders llacistes, i ja s’albira en l’horitzó l’amnistia per al Vivales i altres fugats. És a dir, ja hem aconseguit el que tenim des de l’any 1977: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia».

- I parlar català al Congrés, escolti.

Efectivament, l’assoliment més nou i substancial és la possibilitat de parlar català en el Congrés, que era l’aspiració més gran de tot català des del bressol. En la meva família i en els bars que freqüento, fa dècades que no es parlava d’altra cosa que de la possibilitat d’escoltar a algú dir «bona tarda» des de la tribuna d’oradors a Madrid. El problema és que una vegada assolit això, la política perd raó de ser, ja que serà difícil fixar-se altres objectius a la mateixa altura. Aconseguir la pau en el món? Frenar el canvi climàtic? Demostrar amb proves fefaents l’existència de Déu? En comparació, tot això són minúcies. De moment, parlar català en el congrés servirà, u, perquè Pedro Sánchez s’asseguri la poltrona, que és a l’única cosa que aspira tot polític en aquest país, i dos i igual d’important, per a demostrar que en català es poden dir les mateixes bestieses que en castellà, cosa que demostra que són llengües d’igual categoria. Gràcies als polítics catalans a Madrid, ben aviat comprovarem que parlar diversos idiomes els serveix a alguns només per a quedar com a imbècils en diferents llengües.

Algú podrà adduir que per a arribar a 1977 no calia destrossar Catalunya, que amb haver-nos quedat quiets, estaríem al cap del carrer. Però, i el que hem rigut durant els últims anys? Això no té preu. No ha passat setmana sense que els llacistes ens donessin motiu de riallada, i si per a això s’ha destrossat la convivència i s’ha enfonsat l’economia, ben destrossades i ben enfonsades estiguin, els riures ja no ens els treu ningú. A la vida no tot es pot quantificar materialment, i la diversió que ens ha regalat el llacisme bé valien que es passessin uns anys a la presó o fugats en altres països.

Tot sigui perquè torni a casa el Vivales. Jo no sé si Sánchez, amb la condició de mantenir-se en el poder, és capaç d’amnistiar al Vivales, o el Vivales, amb la condició d’aconseguir l’amnistia, és capaç d’assegurar-li el poder a Sánchez. Probablement s’han ajuntat la fam i les ganes de menjar, és a dir, dos polítics amb més interès cap a ells mateixos que cap al poble, com és hispànica tradició. El retorn pot ser apoteòsic. Si quan Matamala -el botiguer reconvertit en senador- va tornar de passar un mes de vacances a la Casa de la Republiqueta, van anar a rebre-li a l’aeroport amb pancartes i banderes com si fos un templer al retorn de les croades, a un tipus que ha sigut capaç d’estar sis anys fent el dropo a Waterloo, se li ha d’erigir un monument a cada població catalana, no tothom és capaç d’una proesa semblant.

Com que després de molt avançar hem acabant arribant a 1977, no estaria de més que el Vivales saludés amb un tarradellià «Ja sóc aquí» a la dona i a les nenes en arribar a casa. I que el viatge de retorn es produís -com la fugida- amagat en el seient de darrere d’un cotxe, tot i que en aquesta ocasió d’un Citroen CX, cotxe de l’any, amb Pablo Abraira sonant a la ràdio. Per a tota la resta, llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia, que això és tot el que hem aconseguit.

-I parlar català al Congrés, escolti.

Subscriu-te per seguir llegint