Desamor d’estiu

La primera cosa que faig quan em llevo és engegar la ràdio. Des de fa molts anys, cada dia, el mateix gest: estirar el braç dret i buscar el botó que fa que sonin les veus que m’acompanyen als matins. La ràdio m’informa mentre em dutxo, mentre faig el cafè, mentre em preparo per sortir de casa. La ràdio sona al migdia quan em faig el dinar, i a les tardes i als vespres quan trastejo per casa: mentre plego la roba, o quan faig la llista de la compra, o si poso en ordre els papers que acaben tapant completament la taula de l’ordinador. També engego la ràdio els matins dels caps de setmana, quan el temps discorre d’una altra manera i no tinc la pressa que tinc de dilluns a divendres. Em fa companyia mentre esmorzo amb calma, mentre poso rentadores, mentre faig una mica de neteja per casa o mentre romancejo al llit llegint un llibre o mirant el mòbil.

Tot i que em puc moure pel dial sense problemes, solc ser fidel a una cadena, potser per costum, perquè ja em conec els seus tics, les seves virtuts i els seus defectes. Em conec els tertulians i sé amb quins coincideixo quasi sempre i amb quins, quasi mai. Tinc fitxats els que s’expliquen i argumenten bé i, encara que no pensi com ells, m’agrada escoltar-los perquè trobo interessant saber per què algú té una perspectiva tan diferent de la meva en determinades qüestions. Alguns programes m’agraden gràcies al presentador (pel carisma, per la rapidesa, per les preguntes intel·ligents, per l’honestedat). D’altres, m’agraden malgrat el presentador (pels continguts, pels col·laboradors, per les seccions, pel ritme). I a les hores que sé que no hi ha cap programa que m’interessi, canvio a una emissora musical. Sigui com sigui, quan soc a casa, és estrany que la ràdio no estigui posada.

Podria dir que la ràdio m’acompanya cada dia. Però, és clar, hi ha una excepció: els estius. Els estius i la ràdio són incompatibles per a mi. No trobo ni una emissora, ni una franja horària que se salvi. La qualitat baixa en picat, com si durant la temporada estival els oients donéssim vacances a les nostres neurones, com si la calor hagués de fondre fins i tot els nostres criteris habituals. Els programes són més que fluixos, els continguts no es poden agafar ni amb pinces, els presentadors (que solen ser periodistes que durant la resta de l’any fan paper digníssim dins l’equip d’algun programa) semblen còpies descafeïnades de les grans estrelles de cada cadena o –encara pitjor– d’algun influencer adolescent, els col·laboradors (amb algunes excepcions) tenen un nivell baixíssim, i fins i tot els convidats semblen haver estat escollits entre les persones que no tenen prou coneixements per opinar del tema en el qual teòricament són experts.

Cada estiu faig el mateix: els dono una setmana de marge. I cada estiu, després d’aquests set dies, acabo traient la pols als meus cds i fent revivals musicals que ja voldrien algunes festes majors. Odio la ràdio quan em fa desitjar que s’acabi l’estiu.

Subscriu-te per seguir llegint