Amnistia? Si s’accepten les regles del joc

No comencem bé si, mentre es negocia una hipotètica amnistia, el líder d’ERC, Oriol Junqueras, acusa la policia d’estar «contra les llibertats fonamentals i els drets humans» per haver detingut a quatre persones que, presumptament, pretenien vessar 400 litres d’oli a l’entrada d’un túnel quan passessin els ciclistes participants en la Volta Ciclista a Espanya, a veure si, amb una mica de sort, es trencaven la crisma i el món, per fi, mirava cap a Catalunya. O que un altre destacat dirigent d’ERC, Ernest Maragall, qualifiqui d’«accions de protesta sense violència» la col·locació de xinxetes a la carretera per punxar les rodes de les bicicletes. De debò tot això ho troben normal? A quins «drets humans» es refereix Oriol Junqueras? Ni un sol polític, ni un, de l’espai nacionalista ha sortit a condemnar els actes vandàlics que s’han organitzat contra els participants en la Volta Ciclista a Espanya, ni a criticar un boicot sense cap ni peus, en el marc d’aquesta permanent obsessió del nacionalisme català de tancar totes les portes amb pany i forrellat per convertir Catalunya en una autarquia com en els temps del franquisme. Fa la impressió que tots els polítics nacionalistes s’hagin begut l’enteniment.

I tampoc anem bé si un dels referents de l’independentisme, Benet Salellas, afirma amb rotunditat que «incloure els policies a l’amnistia és una bestiesa monumental». Salellas, que és tan bon advocat com nacionalista radical, ho argumenta comparant l’actuació policial amb un acte de tortura. No, no comencem bé si es reclama l’amnistia pels qui van vulnerar els pilars de la nostra democràcia, però no pels que, complint amb el seu deure, van intentar defensar-la. Una cosa és que, com ha manifestat l’expresident de la Generalitat, José Montilla, s’hagi «d’explorar tot per garantir la convivència», i una altra és que l’amnistia sigui una exigència de qui s’ha volgut carregar el marc constitucional. La democràcia pot ser generosa però no estúpida.

Com ha dit aquesta setmana Juan Luis Requejo, lletrat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) des de l’any 2010 i exlletrat del Tribunal Constitucional, en una molt interessant entrevista publicada a eldiario.es, s’hauria de «calcular el benefici que la seva concessió suposaria per a la integritat de l’ordre constitucional». La clau està en el fet que l’amnistia no podria ser gratuïta. Requejo ho explica amb molta claredat: «Seria inexcusable una garantia certa per part dels seus beneficiaris de la seva voluntat de sotmetre’s a la Constitució. En cas contrari, l’amnistia no seria un instrument per assegurar la continuïtat del règim constitucional, sinó un estímul, per tractar de trencar-lo en el futur». Hi estan disposats els líders independentistes i la resta de persones amb causes pendents amb la Justícia que s’hi volen acollir? És una pregunta que haurien de respondre. L’amnistia no és «imprescindible» com ha afirmat la líder dels Comuns, Jessica Albiach, sempre disposada, igual que Jaume Asens, a defensar privilegis dels nacionalistes abans que la igualtat i els principis més elementals de la democràcia, com correspondria a un partit d’esquerres. El que és «imprescindible» en un sistema democràtic és complir la llei. Fins avui, cap polític nacionalista ha demanat disculpes, ni ha admès l’error de portar Catalunya a l’abisme amb el procés, ni ha tingut cap consideració amb la, com a mínim, meitat de la població contrària a la secessió i a la qual ignoren permanentment, fins i tot diria que la menystenen.

Si totes les negociacions queden circumscrites al tema de l’amnistia (i l’autodeterminació), continuo veient més a prop la repetició electoral que la formació d’un govern encapçalat per Pedro Sánchez. Veurem què proposarà Carles Puigdemont dimarts vinent des de l’Eurocambra, no soc massa optimista, però l’amnistia només és viable si l’independentisme accepta les regles del joc democràtic, perquè, com ha dit també Juan Luis Requejo, «la concessió d’una amnistia és un afer especialment delicat, doncs els seus efectes poden ser devastadors en termes de deslegitimació del sistema si no encerta a justificar-la com és degut».

Subscriu-te per seguir llegint