La fascinació de certa esquerra pel nacionalisme

Quan va irrompre Podem l’any 2014, va semblar que aquells joves que volien lluitar contra la casta bastirien una extrema esquerra diferent, distanciada dels nacionalismes. Això vaig pensar quan Pablo Iglesias, en un míting a Barcelona un mes abans de les eleccions catalanes de 2015, va equiparar la corrupció del PP amb la de Convergència: «El problema a Catalunya i a Espanya –va dir– és que hem lliurat les institucions a governs corruptes que les han entregat als seus amics, siguin de Convergència o del Partit Popular. Hem de netejar les institucions de corruptes, tinguin el carnet que tinguin». Per a Pablo Iglesias, votar a Catalunya Sí que es Pot, la coalició d’esquerres a la qual s’havia integrat Podem, valia «per fer fora a Mas i per fer fora a Rajoy».

Aquell Pablo Iglesias va durar de Nadal a Sant Esteve, aviat va caure rendit als nacionalistes. Algú, ves a saber si Dante Fachín o Jaume Asens, el devia advertir que a l’oasi català aquestes coses no es deien en públic, i que si volia ser ben tractat pels mitjans de comunicació catalans convindria que centrés les seves crítiques en la dreta espanyola; al nacionalisme català, ni tocar-lo. Des d’aleshores, Podem, Sumar o com es vulguin dir s’han convertit en els grans aliats dels nacionalistes, fins i tot els Comuns de Jéssica Albiach van aprovar els Pressupostos de Quim Torra, un president ultranacionalista i profundament de dretes. Pablo Iglesias o Yolanda Díaz podien haver tingut de referent a Catalunya a un polític d’esquerres de tota la vida, com Joan Coscubiela, però van preferir un nacionalista com Jaume Asens.

I així tenim a l’egocèntrica Yolanda Díaz proclamant aquesta setmana que «el diàleg és un mètode i un compromís», per justificar la reunió/foto amb Carles Puigdemont després de la mediació d’Asens. La frase és irrebatible, però abans hauria d’explicar perquè dialoga amb el cap de la quinta força catalana mentre es nega a fer-ho amb el cap del partit més votat a Espanya (ambdós són de dretes) o perquè, des de fa mesos, ni tan sols parla amb Irene Montero, ministra del seu propi partit, segons ha revelat ella mateixa. No, Puigdemont, no vol cap més diàleg que la imposició («no renunciaré a la unilateralitat», ha recordat) i la impunitat absoluta, eliminant el Poder Judicial com ja contemplava la Llei de Transitorietat aprovada pel nacionalisme català el setembre de 2017 i que deixava la Justícia en mans del futur president de la República catalana.

Quan Ione Belarra diu que «l’amnistia seria el camí per acabar amb la judicialització del conflicte», Íñigo Errejón, segurament influït per la seva íntima proximitat a la CUP, que l’amnistia «diferencia als partidaris de l’avenç respecte als partidaris de la immobilitat o el retrocés» i Jaume Asens demana «tractar amb respecte» a Carles Puigdemont, ens hem de preguntar quina estranya fascinació produeix el nacionalisme conservador a l’esquerra espanyola i si són conscients que el nacionalisme és insolidari per definició, o sigui el contrari dels principis que han caracteritzat sempre a la veritable esquerra. De debò creu Íñigo Errejón que «Catalunya (es refereix al nacionalisme, la resta del país l’ignora) pot ser part de la solució a les tasques pendents de democratització d’Espanya»? Si vol conèixer de primera mà quin és el concepte de «democràcia» que té el nacionalisme català, pot recuperar a YouTube la impagable intervenció de Joan Coscubiela en el ple del 7 de setembre de 2017 quan els partits separatistes van intentar dinamitar la democràcia a Catalunya. I no cal anar tany lluny, dimarts Puigdemont va escriure: «Molt content i emocionat de poder-nos trobar amb representants de tots els partits i entitats del país per intercanviar opinions sobre el moment polític». Amb el «tots els partits del país», es referia només als nacionalistes, així és la seva democràcia.

Sempre m’he preguntat perquè l’esquerra espanyola i catalana han mirat més a les esquerres bolivarianes de Sud-amèrica que a les d’Europa, tenint referents més propers com Joschka Fischer, líder dels Verds alemanys durant més de vint anys i vicecanceller d’Alemanya entre 1998 i 2005, que l’octubre de 2017, coincidint amb els fets de Catalunya, va escriure que «el propòsit original de la UE fou superar les deficiències de les nacions-Estat mitjançant la integració, que és l’oposat a la secessió. Es va dissenyar per transcendir el sistema d’Estats que tan desastrós va demostrar ser a la primera meitat del segle XX (...) Catalunya deu la major part del seu èxit econòmic a l’entrada d’Espanya a la UE en 1986 (...) Seria absurd entrar en una fase de secessió i desintegració», rematava el dirigent alemany, a anys llum de l’esquerra nostrada.

Subscriu-te per seguir llegint