Campiones, moltes felicitats!

Dimarts 15 d’agost, gimnàs, Barcelona 10-12 hores (deu hores més a Auckland). A moltes pantalles s’està veient la semifinal del Mundial de futbol femení entre les seleccions d’Espanya i Suècia. Primer gol d’Espanya i satisfacció a totes les cares suades dels que corren, o caminen a ritme ràpid, a les cintes per córrer del gimnàs. Gol de Suècia que empata el partit i murmuris d’insatisfacció i decepció, ja que faltava molt poc per arribar al minut 90…, que ara no és pas el del xiulet final ja que els partits s’allarguen molts minuts més. I poc abans d’arribar a aquell minut 90, gol d’Espanya! Crits d’alegria que descarreguen alhora la tensió de l’esforç físic i el seguiment d’un partit molt emocionant, que es tornen a escoltar pocs minuts després de la finalització.

Diumenge 20 d’agost, casa dels meus fills, Delft (Països Baixos) 12-14 hores (vuit hores més a Sidney). Final del mundial entre les seleccions d’Espanya i d’Anglaterra. Seguiment a través de YouTube i de xarxes en línia, fins que un dels meus nets aconsegueix descobrir que un canal neerlandès està retransmetent el partit. Mentrestant, Olga Carmona ja havia marcat el gol que molts minuts més tard acabaria sent el decisiu i victoriós. En el silenci d’un molt tranquil diumenge, en què només se sentien les i els nens petits jugant al costat de les portes de casa seva, seguim amb molta atenció i nervis la resta del partit que vam poder veure en directe, amb la (gran) alegria després de 13 minuts afegits als 90 i victòria d’Espanya.

Diumenge 20 d’agost, Sidney Football Stadium, 20-22 hores, seu de la final. El meu fill Nacho i la meva neta Emma veuen en viu el partit a l’estadi i gaudeixen de l’espectacle. Ens envien fotos (costat positiu de la globalització). Emma juga a futbol en posició de portera i de ben segur que haurà après molt de les excel·lents porteres que hi ha hagut al mundial. Mentrestant, la meva nora Annabel i l’altra neta Carla estan veient el partit en una de les moltes pantalles gegants instal·lades a la ciutat australiana, amb la mateixa satisfacció. Ens hauria agradat molt a tota la família espanyola-neerlandesa-australiana que la final l’haguessin jugat Espanya i Austràlia, ja que guanyés qui guanyés hi hauria hagut satisfacció… i també certament una mica de pena dels que anessin amb l’equip perdedor, però tot «quedaria en família».

Diumenge 20 d’agost. Moltes ciutats d’Espanya. Temperatura sufocant. Al voltant de les 14 hores, crits de joia, satisfacció i alegria pel triomf de les nostres jugadores. De ben segur que moltes i molts amb qui coincideixo al gimnàs, i que aquell dia també estiguessin fent esport, manifestarien la mateixa alegria, allà on estiguessin en aquell moment.

Després de la final, van passar coses tristes, molt tristes i condemnables, tant socialment com jurídicament parlant, com va ser el petó no consentit i condemnable de Luis Rubiales a la jugadora Jenni Hermoso (tesi que continua sent negada a tort i a dret per l’autor, encara que fos vist per milions de persones a tot el món tant en directe com els dies posteriors per la difusió efectuada a les xarxes socials), que ha generat, i amb tota raó, una gran reacció contrària tot tipus d’assetjament sexual i masclisme, i que fins i tot ha acabat a la via judicial penal... encara que al futbol masculí, amb honroses excepcions, li ha costat força reaccionar, i que el Tribunal Arbitral de l’Esport no hagi estat, al meu parer, a l’alçada de las circumstàncies, en qualificar la conducta com a «indecorosa» (falta greu) però no com a «abús d’autoritat» (falta molt greu).

Però, el més important és l’èxit de les nostres jugadores, i per això vull acabar aquest article felicitant-les pel triomf, un avenç més, i molt important, en el camí per la igualtat. De ben segur que la meva neta Emma podrà seguir jugant com a portera del seu equip i amb molt més interès, si és possible que abans.

Subscriu-te per seguir llegint