una setmana de setembre

Va començar bé la «meva» setmana de l’Onze de Setembre. Amb una escapada al Pallars Sobirà, on tot i la manca de pluges vaig aplegar cinc quilos de mores a prop de Ribera de Cardós. A casa, amb l’habilitat i la paciència de la meva dona, les vam convertir en una extraordinària melmelada (sense grana!). Excel·lent!

No va acabar aquí la meva, la nostra, activitat gastronòmico-conservera. Els vint quilos de préssecs de vinya de l’Empordà que a mitja setmana ens va vendre en Quim de l’Armentera van servir per gaudir-ne tota la família, fer una altra deliciosa melmelada i, encara, alguns pots de préssec amb almívar. Als seus 83 anys en Quim no troba relleu i deixarà de conrear els seus presseguers. Quina llàstima!

Una fira d’artesans-petits productora, batejada com «Sabors de Blanes», va aterrar a la primera vila de la Costa Brava Sud. «Sabors de Blanes», quins? Gent del Moianès, de la Garrotxa, de les Terres de Lleida... als qui van fer traslladar la paradeta del Passeig de Mar al Passeig de Dintre el darrer dia, per no coincidir amb el tradicional mercat dels dilluns. Sens dubte, el tenen ben guanyat el nom de venedors ambulants.

Ja entrats en el llarg cap de setmana de la Diada, cultura i reivindicacions van prendre el relleu a la gastronomia. El divendres, en Quico Pi de la Serra, un altre octogenari, va actuar al Passeig de Mar de Blanes, M’ho han explicat: ja no és el cantautor contestatari, diferent i multi-censurat que ens captivà en les darreries de la dictadura, amb les seves lletres, les seves músiques i els seu virtuosisme amb la guitarra. Ara, és un artista, per dir-ho amb paraules amables, «vintage», amb lapsus que semblarien acostar-lo a un final com el dels presseguers d’en Quim .

La nit del diumenge va tenir lloc la processó de torxes. Un acte que aplega cada cop menys participants i, segons paraules d’un d’ells, cada any assoleix un punt més d’improvisació. Ho sento!, però amb això de les torxes només empatitzo amb les «baixades» que tradicionalment fan a alguns pobles del Pirineu. Algunes altres em transporten a les malifetes de moviments xenòfobs i sectaris com el Ku-Klux- Klan (dec haver vist massa pel·lícules!)

I encara les darreres imatges de la setmana de l’Onze les vaig contemplar assegut davant el televisor: l’acte institucional que va tenir lloc a les Fonts de Montjuic i va cobrir TV3. Quina pena! Mal sonoritzat, amb un ritme lamentable i unes voluntarioses actuacions que, llastrades pel precari embolcall tècnic, van transmetre una imatge de país mediocre. La gran Luz Casal va aportar-hi unes pinzellades de qualitat. I això que la setmana havia començat amb una transmissió televisada de volada. La presentació de la temporada teatral amb el nom de Catalunya aixeca el teló. Un divertit i intel·ligent guió que, sumat a la polivalència del gran actor que és l’Oriol Pla, van fer que algunes petites llacunes de la performance «Ocupem el Liceu», reivindicant la comèdia, a penes llastressin el resultat. Chapeau!

I el colofó : la mateixa nit de l’Onze, unes imatges al mòbil de coneguts i saludats que a través de WhatsApp enviaven testimonis fotogràfics de la seva participació a la manifestació. Tot esperant que l’endemà algú expliqués, un any més, el per què de les enormes divergències de dades de participació segons unes fonts o unes altres. Organització: 800.000 persones. Guàrdia Urbana: 150.000 (?). Un misteri recurrent que demana a crits que algú inventi un comptador de manifestants fiable i homologable.

Subscriu-te per seguir llegint