Quan no és el foc és l’aigua

Els arbres moren dempeus és el títol d’una obra de teatre. Anar més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen, recomana una cançó. Les nostres vides són els rius que van a parar al mar, que és morir, deia un poeta. Però més enllà de tota literatura florida tenim una realitat de boscos i aigües que últimament presenten una alta agressivitat, com es pot veure als noticiaris molt sovint. Quan no és l’aigua és el foc, el causant que el mapamundi fa llàstima de veure. Les forces de la naturalesa són terribles, terra, mar i aire, tot desfermat, però la sensatesa de la civilització sempre ha de fer-se present en la possible previsió, estudi, presa de decisions, tot un exercici de bon govern. Per exemple, s’havia dit que els incendis forestals s’apaguen a l’hivern, és a dir amb el treball intel·ligent de la gestió dels boscos; semblantment podríem començar de dir que els aiguats es poden estudiar i minorar quan els rius estan adormits o porten aigua civilitzada. Treballar els temes serenament, sense l’estridència de les sirenes d’urgència ni tendes de l’alt comandament que es munten a prop del lloc de les catàstrofes.

Dit això, mai hem de perdre de vista que Girona és la ciutat dels quatre rius. Cadascun amb la seva personalitat i amb el seu butlletí de comportament. El Galligants no piula, però existeix; i uns urbanistes li varen dissimular el seu desguàs a l’Onyar amb un túnel i allà hi creix una vegetació exuberant que pot ser molt greu. El Güell ja va ser apartat del mapa urbà; havia deixat relíquies de les seves malifetes escampant aigua fins a la plaça de Catalunya. L’Onyar havia fet molt de mal als barris de la seva ribera, sobretot quan el Ter creixia molt l’Onyar quedava embotit, frenat. El Ter és un riu català per excel·lència, fill del Pirineu, fundador i treballador d’una històrica Revolució Industrial, un riu que quan arriba a Girona crea una illa pròpia, és l’illa del Ter, que mereix molta atenció.

L’illa del Ter està situada entre els barris de Pedret i Sant Ponç de la Barca, és inaccessible sense barquejar. El seu territori comprèn des de la desembocadura de l’Onyar fins a l’hospital Trueta. Està densament poblada com a paradís d’incomptables espècies vegetals i animals, un territori excel·lent per la llibertat que hi té la naturalesa en estat pur, sense petja humana. Però siguem realistes, l’illa del Ter és una okupació que, donat el seu volum, plantificada al bell mig d’un riu que té un historial de domini perillós, es converteix en un perill greu, un obstacle al pas d’una inundació notable, com aquestes que desgraciadament es veuen amb freqüència arreu del món.

L’illa del Ter més que un bosc és una selva. En el món fluvial tècnicament sí que tenen una funció els anomenats arbres de ribera, ben necessaris per marcar límits, territoris, i afermar terrenys fluvials, però, lògicament, mai no han d’envair la vertadera llera del riu, allà al mig del pas, plantant cara a polítics i tècnics que hi haurien d’estar actuant fa temps.

A Barcelona va caure una palmera, un dia de temporal, i va matar una noia. L’Ajuntament s’ho va estudiar i el resultat és que tallen 500 palmeres, dubtoses de seguretat, que «podien» ser molt perilloses. A Girona l’illa del Ter «podria» ser (o és) un problema molt greu si l’Onyar i el Galligants fan crescudes com aquestes que succeeixen arreu del món. L’illa del Ter actuaria com un fatal entrebanc per la fugida de l’aigua.

No val a viure d’esquena a les realitats. Aquí hi ha molts deures per fer. Què o qui s’ha de moure?

Subscriu-te per seguir llegint