Pedres, barris, flors i companyia

Les últimes edicions de Temps de Flors varen deixar veure un cert aminorament d’intensitat expositora. S’han escoltat declaracions en el sentit de que els demés barris de Girona han de participar de l’esplendor del Barri Vell en Temps de Flors. L’any passat 2023 vàrem veure tancats tres espais notables, que havien sigut fonamentals i representatius, ben tancats tal vegada amb voluntat d’establir precedent. Sembla que hi ha una voluntat d’«escampar» a tota la ciutat aquella creació d’uns esperits selectes a l’àmbit del Barri Vell. Setanta anys de continuïtat avalen l’encert d’aquells principis.

Tots els barris tenen els mateixos drets a l’hora d’elaborar els valors de la ciutadania. Diguem-ho ben alt: aquest és un fonament de la democràcia. Però cada barri té la seva personalitat, configuració, una presència arquitectònica, unes possibilitats d’activitat: és l’esperit acollidor de la vida, la valuosa diversitat. El Barri Vell va iniciar el 1954 un encontre de pedres i flors que ha crescut en èxits. Carisma propi d’aquest conjunt que una setmana de maig ofereix la sensibilitat del contrast, dues vides, la floral i l’arqueològica, la fragilitat acolorida i efímera, i la fortalesa de llarga durada; és un encontre de mal traslladar a un altre barri on no hi ha ni rastre de patrimoni arqueològic. Tota activitat ha de tenir el seu marc. Cap ciutadà de Berga gosaria proposar el trasllat de la festa de la Patum al camp de futbol perquè «allà estarem més amples». Hi ha un esperit –potser una màgia– que relaciona fets i llocs, esdeveniments i escenaris. Els carrers engalanats de Gràcia no es poden traslladar al Port Olímpic.

Cada barri hauria de tenir un motiu diferenciador, creador d’algun motiu –orgull de ciutadania, de pertinença al lloc que es té més a tocar. Circula pels manuals un vell aforisme que diu així, referent al tractament del poble per part de les autoritats: «Tireu-los-hi un sac de blat i es mataran entre ells; convoqueu-los a construir una catedral i es faran germans». Als nostres barris cal obrir moltes convocatòries d’aquest estil.

Un cas concret, possible convocatòria: al barri de Santa Eugènia hi ha la plaça Fidel Aguilar, urbanitzada i inaugurada l’any 1995, i aquí es fa evident una estranyesa: la plaça Fidel Aguilar, generosa de veïnatge i d’espai, no té cap escultura de l’il·lustre escultor gironí. Encara s’han de remoure els ressorts per a col·locar a la plaça Fidel Aguilar potser no una escultura sinó tot un Parc Escultòric Fidel Aguilar, sí, sí, amb majúscules, una antologia de l’artista. Ja és ben humiliant que després de 29 anys aquella plaça hagi de continuar només amb el nom a una vulgar placa de carrer. I ara, correm-hi tots, pel maig, a posar uns quants pensaments de Temps de Flors allà, ben a la vista, que aquella bona gent no se’ns enfadi més perquè se sent abandonada.

Que els barris se sentin estimats és tot un principi de justícia, però de sentit comú també. És tot un treball de civisme pràctic, de vertadera ciutat educadora. No se soluciona res tancant espais de tres en tres. Seguim el desig d’aquells clàssics, els que varen començar a posar ànima a les ciutats: per fer més gentil la vida en el món.

Subscriu-te per seguir llegint