Les llengües de Sepharad al Congrés dels Diputats

Aquest dimarts hem pogut escoltar sense problemes, diria que inclús amb afecte, les diferents llengües de Sepharad al Congrés dels Diputats. A 3/4 de 6 de la tarda s’ha aprovat la presa en consideració de la proposició de reforma del reglament del Congrés dels Diputats, primer pas per la seva votació definitiva ahir dijous. Si no hi cap daltabaix tot haurà canviat aquest dijous, just abans que aquest article vegi la llum. De fons m’ha semblat sentir música festiva, crits d’alegria, emoció continguda, etc., per un fet ben simple. M’hauria agradat que en algun recinte haguessin posat una tele gran i ens haguéssim pogut reunir els que sempre hem lluitat per aquesta normalització, sense cridòria, sense males paraules, simplement per celebrar-ho com la festa de la democràcia que és. Perquè si un ho analitza fredament no pot més que reconèixer que sembla un fet de normalització elemental. Si tenim CCAA i algunes d’aquestes tenen alguna llengua oficial a part del castellà, sembla lògic que aquestes llengües puguin ser emprades en totes les institucions d’Espanya. Però desgraciadament això ha comportat discussions inacabables, arribant a fer servir arguments reglamentaris que avui s’ha vist que no eren res més que excuses. En tots els estats plurilingües les llengües oficials tenen presència en els parlaments en diferents graus i de diferents formes. Suïssa com a país federal potser és l’estat europeu que ho té més clarificat i les llengües oficials són presents a tots nivells i la mateixa UE té una presència prou important de llengües oficials al seu Parlament. Precisament aquests dies com saben s’està estudiant la demanda espanyola d’incorporar el basc, el gallec i el català a la llista de llengües que poden ser parlades al Parlament Europeu.

Desgraciadament no tothom ho veu així i una decisió que, per simple sentit comú, hauria d’haver tingut el suport de tothom, ha tingut oposició. Que els de Vox s’hi oposin sembla coherent amb la seva posició ideològica, defensen una Espanya centralitzada i uniforme en què no tenen cabuda les CCAA (de fet proposen la seva eliminació) i en la que s’hauria de fer desaparèixer qualsevol senyal de diversitat sigui lingüística o de qualsevol altre signe. Costa més d’entendre la posició del PP perquè si José María Aznar, el seu pare a l’ombra, diu que parla català a la intimitat i llegeix poesia catalana, el seu líder actual ha governat Galícia i parlava normalment gallec al seu Parlament com ja feia Fraga Iribarne. En el debat parlamentari d’aquest dimarts, Borja Sémper, en nom del PP, s’ha excusat en qüestions reglamentàries, bàsicament que el mètode de lectura única no li semblava el correcte, per dir que no donarien suport a la proposta. En la resposta el representant socialista li ha recordat que quan es va discutir la proposició sobre l’ús de les llengües oficials al Senat, el 2010, el PP ja va votar en contra i allà la tramitació va ser normal. També ha recordat que, com sol ser ja un costum, quan el PP va tenir majoria absoluta mai va plantejar canviar aquell reglament, sembla que s’adonin que la seva aplicació no és tan perversa com plantejaven. Per últim no ha faltat el debat entre Rufián i Borja Sémper sobre el castellà a Catalunya. Ja coneixem els arguments. Val a dir que el castellà no s’està perdent a Catalunya però també que la gesticulació excessiva de les autoritats catalanes molts cops provoca un rebuig que es podia evitar sense tanta arrogància.

En definitiva, tot i les urgències que les negociacions per la investidura imposen com bé s’ha afanyat a assenyalar el representant del PP, amb l’aprovació de la reforma del reglament del Congrés del Diputats, Espanya ha avançat en drets i convivència, els ciutadans segur que se sentiran més identificats amb les seves institucions. El PP ha perdut una oportunitat de separar-se clarament de Vox i defensar un model d’Espanya que reconegui la seva diversitat en un projecte comú. Sense aquest pas el PP continuarà sent un partit que sols pot pactar amb Vox, que no té un projecte per a Espanya en el qual hi pugui cabre una majoria d’espanyols. Sense aquest reconeixement de la diversitat, el PP continuarà essent marginal a Catalunya i al País Basc, continuarà sense poder pactar amb els partits de dretes d’aquestes comunitats, Junts i PNB, i tindrà molt difícil, per no dir impossible, arribar al govern. I això és una mala notícia, Espanya necessita una dreta de mirada llarga, que pugui pactar amb els nacionalistes de dretes i que pugui arribar al govern. Necessitem un PP que pugui pactar amb els socialistes unes coses bàsiques perquè Espanya funcioni, per exemple, la renovació del poder judicial o un reglament que permeti l’ús de les llengües oficials a les institucions com el que va debatre el Congrés aquesta mateixa setmana.

El model d’Espanya que defensen els socialistes és un model federal, el de la declaració de Granada i, a pesar de buscar-ho en tots els programes i publicacions, no he trobat cap més partit, excepte Vox, que faci una proposta per a Espanya. És clar que Vox no fa una proposta en què hi pugui cabre una majoria dels espanyols, simplement enyora el franquisme i més ara que s’ha desfet dels membres menys radicals. El PP no se sap què proposa, està entre l’uniformisme més proper a Vox i un projecte que podria acceptar un cert federalisme (García Margallo ha escrit una proposta de reforma constitucional en sentit federal). Els independentistes volen desfer Espanya i el PNB vol fer una confederació que resumeix dient que volen que l’Estat no decideixi res al País Basc. En resum, aquesta setmana s’ha fet un pas endavant en el federalisme de fet que defensen els socialistes i en especial la Presidenta del Congrés, Francina Armengol, un pas per avançar en drets i convivència.

Subscriu-te per seguir llegint