Terraplanistes de la Costa Brava

Imaginem-nos que un museu de la Ciència organitza una gran exposició sobre la Terra i que en els primers plafons un text amb llenguatge asèptic ens informés, a tall d’introducció, que si bé la Terra és indubtablement arrodonida, alguns opinen que és esfèrica i d’altres plana. Vull suposar que tothom –o, si més no, la majoria– ens emportaríem les mans al cap davant la manca de rigor científic. La frase seria objectivament correcta, però covard.

Ara podríem traslladar la qüestió a la Costa Brava. Fa uns dies vaig visitar l’exposició «De Blanes al cap de Creus, identitat d’un paisatge» que forma part del projecte «Costa Brava. La descoberta del paradís (1870-1936)» organitzada pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona i exposada al Museu d’Art de Girona. Ha estat una excel·lent i encertadíssima exposició on s’han recollit obres dels millors artistes d’aquella etapa que la van pintar: Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Llaveries, Àngel Planells, Eliseu Meifrèn, Marc Chagall, Olga Sacharoff, Joan G. Jonceda o Rachel Russel entre molts d’altres. A més, els dos anys vinents el projecte tindrà noves exposicions dels següents períodes cronològics.

Tanmateix, no puc evitar fer una forta crítica al comissariat de l’exposició per un dels seus textos introductoris on s’afirma el següent: «En un article a La Veu de Catalunya, el 12 de setembre de 1908, el poeta i periodista Ferran Agulló empra per primer cop com a topònim el nom Costa Brava per referir-se al litoral nord-català. Si bé l’auditoria i la data d’aquest bateig simbòlic no està en discussió, sí que hi ha un debat sobre el lloc des d’on Agulló va fer la descripció de la Costa Brava. Uns defensen que va ser des de Blanes, d’altres, des de Sant Feliu de Guíxols».

Com demostraré tot seguit, no hi ha cap dubte sobre el lloc des d’on Ferran Agulló va fer la descripció del paisatge que ho va ser des del Convent de Blanes, és a dir, l’antic convent de caputxins, sobre la punta de Santa Anna. Tampoc va ser casualitat que ho fes aquí, ja que Ferran Agulló passava llargues temporades a Blanes per motius de salut i fins i tot tenia casa llogada al passeig de Mar.

Com a la mateixa exposició hi ha un fragment d’aquest article, no es pot especular que el presumpte «debat sobre el lloc des d’on Agulló va fer la descripció de la Costa Brava» hagi estat un error fruit de la ignorància de l’autor del text. És pitjor, ha estat una manca de rigor científic deixant-se portar per la comoditat de dir que uns creuen que la Terra és esfèrica i d’altres plana. Ui, perdó!, volia dir que uns creuen que descriu el paisatge de Sant Feliu de Guíxols i d’altres el de Blanes sense donar la seva pròpia i documentada opinió.

Doncs bé, transcric un fragment de l’article de Ferran Agulló en qüestió que es titula Per la costa brava (1908) perquè cadascú jutgi per ell mateix: «Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d’or. En son cim unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, de puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l’entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i Sabanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l’enteniment, eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se, en l’ombra de la nit, com si es fonguessin...».

Subscriu-te per seguir llegint