«Destrueix aquests documents»

«Destrueix immediatament aquests documents. Com se t’acut guardar això?» La Frase és d’un alt càrrec de la Generalitat a un empresari que havia escrit negre sobre blanc els pagaments provinents de les subvencions públiques que s’atorgaven a la seva empresa i que ell reingressava, en part, un 10%, al partit polític que governava el departament en qüestió. L’empresari no només no va cremar cap paper, sinó que a més va enregistrar la conversa que, uns quants anys després, va sortir a la llum en una llarga investigació judicial i va ser clau per condemnar diverses persones. Els documents i la cinta -en aquella època encara hi havia cintes- no eren un divertiment de l’empresari; havien de ser un salvavides si l’administració li tallava l’aixeta. I li van servir, a curt i mitjà termini, però no a llarg, quan es van convertir en una soga al coll. Aquesta història no és inventada. Va passar entre finals de la dècada dels 90 i principis de la del 2000. Era el cas Treball de finançament il·legal d’Unió Democràtica.

Un temps abans es va jutjar l’anomenat cas Turisme, on es perseguia el destí de diners que havien sortit de les arques públiques en forma d’informes absolutament mediocres pagats a uns preus estratosfèrics. Al darrere hi havia el mateix partit polític que regava un grup d’empreses per treballs copiats o fotocopiats que en realitat no valien ni un ral. Jutges i fiscals van destinar anys a intentar esbrinar a on havien anat a parar els diners. La majoria eren retirats en metàl·lic a finestretes bancàries, on el rastre desapareixia immediatament perquè ningú es dignava a anotar al revers del taló el nom i el DNI de la persona enviada a cobrar. La sentència també va ser condemnatòria perquè el tribunal mai es va creure que aquells estudis inútils es mereixien els euros que es van arribar a pagar. Eren treballs inútils, pagats a preu d’or.

En els dos casos (Treball i Turisme) hi va haver fiscals i jutges instructors que van estar molt de temps investigant què i qui hi havia al darrere. Es van imputar desenes de persones, moltes de les quals van quedar fora de la causa perquè no hi havia prou indicis per mantenir-los a dins i es van abandonar algunes línies d’investigació que, malgrat que tothom sabia que eren bones, no hi havia proves que les sustentessin.

En la investigació del cas Negreria hi ha alguns serrells que coincideixen amb aquests dos afers de corrupció política i un munt de persones que intenten treure ferro a l’assumpte com si fossin advocats defensors del Barça. Un dels intents ha estat desacreditar el jutge Joaquín Aguirre, perquè és molt mediàtic, perquè molts dels seus casos s’han arxivat, etc. El periodista Santi Segurola va ser molt clar al respecte a RAC1: «El jutge ha fet el que és natural. És un cas escandalós que s’ha d’investigar a fons». Segurola té tota la raó; Aguirre fa el que ha de fer. No jutja el cas, investiga, com ho fa el fiscal, i quan acabi decidirà si cal portar l’afer als tribunals i per quins presumptes delictes. I ho farà segons els indicis, basats en proves, sí, però indicis. I el que està fent ara és buscar aquells documents que puguin provar el que els indicis li estan dient. Vol saber on van anar a parar els diners i a què estaven destinats. Molts diuen que les proves no existeixen i potser no s’equivoquen o potser sí.

En el que sí que coincideixen molts dels analistes és que els informes que elaborava José Maria Enríquez Negreira, estaven molt lluny del preu que li pagava el Barça -una situació molt similar a la del cas Turisme-, però no creuen que fossin un pagament per aconseguir ves a saber què per part dels àrbitres. No ho sabem, malgrat que alguns estan segurs i més que segurs que no es perseguien favors arbitrals. Potser no sabrem mai el destí real dels diners, o potser si, perquè algú podria no haver destruït alguns documents, com va passar en el cas Treball, o algú podria acabar parlant. D’això dependrà que el jutge Aguirre tingui èxit, o no, en la investigació.

Subscriu-te per seguir llegint