El sínode de la sinodalitat: què està en joc?

Demà passat començarà a Roma la primera fase de sessions de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes dedicat a la sinodalitat. El papa Francesc, l’any 2021, va convidar tota l’Església a interrogar-se sobre un tema que ell denominà «sinodalitat» i que no vol dir altre cosa que «fer camí junts com a Poble de Déu». Volia que l’Església universal dediqués temps a repensar quins processos podien ajudar-la a encarnar millor en el món l’Evangeli de Jesús el Natzarè en la comunió germanívola de tots els fidels, la participació en les seves estructures i l’obertura la missió de fer possible el Regne de Déu sobre la terra. Aquest camí sinodal s’establí en un procés en tres fases: primera, la fase diocesana, que va començar a l’octubre del 2021 a cada església particular i es va prolongar fins a l’agost del 2022. Les esglésies van respondre enquestes amb una certa esperança de canvis sobre molts temes: sobre la pastoral dels divorciats i homosexuals (calia no excloure’ls de la comunió!), sobre l’inici i final de la vida (s’hi parlava des de les gestacions subrogades i la possibilitat d’avortament fins a l’eutanàsia), sobre les relacions sexuals no encaminades a la reproducció, sobre el celibat voluntari dels sacerdots, sobre el necessari conferiment dels ordes sagrats a les dones més enllà del diaconat (que poguessin ser sacerdotesses i bisbesses), sobre canvis litúrgics en la celebració eucarística, sobre la intervenció dels fidels en l’elecció de bisbes... S’hi parlava de tot i, el més important, sense por. Aquesta actitud obria moltes esperances de canvi en el futur encara que, és cosa ben sabuda, moltes de les enquestes fetes en alguns bisbats no van arribar mai al Secretariat del Sínode.

Durant la segona fase, programada des del setembre del 2022 al març d’aquest 2023 van tenir lloc les assemblees regionals, nacionals i continentals, una fase de diàleg i discerniment sobre el text base Instrumentum laboris (Instrument de treball), que va tenir en compte les particularitats culturals de cada continent i elaborà un text final –en alguns llocs més opac del que era d’esperar– que envià a la Secretaria General permanent del Sínode. En aquest Secretariat, sortosament, el papa ha volgut que hi haguessin dones treballant-hi al costat de clergues i seglars (per exemple Nathalie Becquart, subsecretària del Sínode de bisbes que va venir a Barcelona a explicar la seva experiència). Participarien al Sínode? Contra alguns sectors conservadors de la Cúria que sostenien que un Sínode de bisbes havia de ser de bisbes, el papa els va prometre que hi tindrien la seva participació. Finalment, la tercera fase, la universal, era la de la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, que tindria tres fases: la preparatòria, la de la celebració i la d’implementació. Amb una particularitat: l’Assemblea del Sínode se celebraria en dues sessions per tal que els fruits del camí sinodal maduressin d’una a l’altra. La primera ha de tenir lloc els propers 4-29 d’octubre, i la segona ha de ser a l’octubre del 2024. Acabat el Sínode està prevista la posada en marxa de les propostes i conclusions, cosa que implicarà novament les esglésies particulars.

Què està en joc en aquest Sínode? Sobretot, el model de govern de l’Església. El concili Vaticà II a la Lumen gentium aportà una nova forma de concebre el govern de l’Església més enllà de l’unipersonalisme papal: la col·legialitat episcopal, de manera que els bisbes es constituïen en membres del col·legi en virtut de la consagració sacramental i per la comunió jeràrquica amb el Cap i els altres membres del Col·legi (núm.22). Això era una revolució com altres punts del document com el que constituïa la totalitat dels fidels en infal·lible en la seva creença («in credendo falli nequit»), pel denominat sensus fidei. Això va fer molta por i la comissió responsable, amb la pressió del Pau VI (1963-1978), va afegir-hi una «Nota explicativa prèvia» (publicada al final de la Constitució i signada pel cardenal Pericles Felici, secretari general del Concili) que explicava com s’havia d’entendre el concepte col·legi, com un bisbe es convertia en membre del col·legi) i com havia de funcionar el col·legi (acceptant que el papa exercís la seva potestat sempre que volgués [«omni tempore ad placitum»]). Segons proclamà el teòleg basc Jesús Martínez Gordo el passat 15 de juny a la «Tribuna Joan Carrera», s’havia llegit el Vaticà II amb ulleres de la discutida Constitució Pastor aeternus del Vaticà I (1870) sobre la infal·libilitat papal quan parla ex cathedra (una possibilitat virtual, vist que mai no s’ha exercit), especialment quan diu que les definicions del Roma Pontífex són irreformables per elles mateixes i no pel consentiment de l’Església («ex sese, non autem ex consensu Eclesiae», DS, 1839).

Així les coses, la col·legialitat esdevingué una mena d’ajuda per al papa (normalment consultiva i excepcionalment deliberativa). Malgrat tot, la llavor contra l’unipersonalisme estava sembrada i més quan Pau VI va instituir el Sínode de bisbes, reconeixent-los plenitud de poders jurisdiccionals i va promoure les conferències episcopals (de manera que es van dur a terme sínodes nacionals, regionals i diocesans). Per al teòleg esmentat semblaria que el papa Francesc porta a terme un segon model, el de la unipersonalitat del papa amb col·legialitat i sinodalitat consensuades. Ara bé, des d’Alemanya es voldria un tercer model, el de la sinodalitat col·laborativa, corresponsable, i, des del punt de vista baptismal i ministerial, deliberativa i vinculant. L’Església alemanya, que ha volgut revisar a fons tota mena de poders eclesials arran de la tragèdia dels abusos sexuals, parteix de la base de la igualtat fonamental de tots els batejats (tot i que accepta la diferenciació i complementarietat dels ministres ordenats). Segons aquest tercer model, el govern eclesial seria col·legiat i la funció del papat es limitaria a mantenir la unitat de la fe i la unió entre diferents esglésies locals, assignar o confirmar la presidència de les diòcesis i intervenir només en casos de greu conflicte.

La part més conservadora de la Cúria vaticana és refractària a aquestes reformes. Veurem què en sortirà a finals de mes. Per curar-se amb salut, el papa n’ha distribuït les sessions en dues etapes, aquesta del proper octubre i una segona per a l’octubre del 2024. Un any perquè tot el poble de Déu –infal·lible en la seva creença– pugui pressionar en allò que consideri innegociable. Caldrà un concili Vaticà III?

Subscriu-te per seguir llegint