Un suggeriment a Pedro Sánchez

Pedro Sánchez insisteix a solucionar el problema català, no hi ha compareixença en què no al·ludeixi al problema català, el problema català és la seva única preocupació i a mi, que sóc català i visc a Catalunya, m’agradaria saber quin és el problema català. Potser sóc incapaç de veure’l perquè m’enxampa massa a prop, i en canvi en Sánchez, des de la talaia de la Moncloa, albira perfectament el problema que ens tenalla als meus conciutadans i a mi. Coses de la perspectiva, un no es pot meravellar de la torre Eiffel si enganxa el nas a una de les seves pilastres. En realitat, els catalans tenim dos problemes: el problema en si i el problema d’ignorar que tenim un problema. Sort que en Pedro Sánchez vetlla per nosaltres.

És d’agrair que tot un president del govern, amb la de coses que l’home deu tenir al cap, es preocupi tant per un problema que els catalans, pobres de nosaltres, patim sense saber-ho. Si no fos per en Pedro Sánchez, viuríem la vida tan panxos com l’estem vivint els últims anys, sense saber que estem immersos en un problema. I no en un problema qualsevol, sinó en el problema català, un problema amb cognom i tot, que deuen ser els pitjors. Hi ha major infortuni que viure sense preocupacions? Necessitàvem que en Pedro Sánchez ens obrís els ulls, ens mostrés que el nostre estat habitual ha de ser el desassossec i la inquietud, no l’alegria com fins ara. Ell sap molt millor que nosaltres que això nostre ni és vida ni és res, que des que ens aixequem fins que ens fiquem al llit, el nostre dia a dia és un pur problema, fins i tot sense estar-ne assabentats. Problema català, a més, no sé si ho he comentat. És normal que els catalans no sapiguem res del nostre problema i Sánchez sí, no en va ell té accés als serveis secrets, que l’hauran informat que no podem seguir així.

- Presidente, els nostres espies han detectat que els catalans viuen amb les mateixes preocupacions que la resta d’espanyols i fins i tot, si ens apura, viuen bastant millor. Aquí no passa res.

- Pobra gent, quina existència tan miserable, aquesta de desconèixer que tenen problemes. Aquí estic jo per a posar-hi remei amb una amnistia.

El pobre president del govern necessitava solucionar el problema català, però abans ens havia de convèncer que el teníem. No era fàcil la cosa, d’aquí ve que al·ludeixi al problema català cada vegada que té un micro al davant, a veure si d’una vegada ens assabentem que som desgraciats i deixem de viure com si no existís el coi de problema. Què sabrem nosaltres, que ens dediquem a treballar, a gaudir de la família i els amics, a anar al cinema o al teatre, a veure futbol, a passejar, a beure i menjar, i a jeure en companyia si hi ha sort, com si fóssim gent sense problemes.

En Pedro Sánchez podria optar per deixar-nos tranquils, que aquí estem tan ricament, però clar, sense problema, no hi ha amnistia. I sense amnistia, no segueix de president. Continuar a La Moncloa és una aspiració ben humana, qui tasta el poder no el deixa anar a les bones, jo comprenc en Sánchez, i per això em permeto suggerir-li una solució de compromís: digui-ho clarament, home, digui’ns «concediré l’amnistia perquè el Vivales estigui content i em permeti seguir en el poder» i tots el comprendrem, que més trist és de robar. A canvi, només li demano que no utilitzi els catalans d’excusa inventant un problema, faci el favor.

Subscriu-te per seguir llegint