La vida encallada

Sortir de casa un matí qualsevol, amb les presses de cada dia. Baixar les escales a peu, i sentir l’Arya bordant darrere la porta del primer. Enfilar carrer amunt, i impacientar-me en el semàfor de la plaça Marquès de Camps amb Ferran Puig, repetir-me una vegada més que hauria d’intentar esbrinar per què els cotxes que van direcció Barcelona s’aturen onze segons abans que els que van en sentit contrari. Creuar tan bon punt es posa en verd, i córrer (córrer de veritat!) per intentar arribar a la Gran Via abans el semàfor no es posi vermell. Preguntar-me, com cada matí, qui dimonis calcula els temps dels semàfors, i contestar-me, com sempre, que segur que un vianant, no. Però em creuo amb una dona que camina mentre llegeix un llibre, i em quedo fascinada amb la imatge: això em fa perdre uns segons. Al carrer Nou, driblo pels pèls un patinet que quasi vola. Penso que si no m’hagués distret amb la lectora i hagués creuat abans, el patinet se m’hauria emportat per davant.

Arribar al mig del Pont de Pedra i, després d’esquivar algun grup de ciclistes, abocar-me per damunt la barana buscant l’oca egípcia de l’Onyar (en Patvina, li diguem l’Alba i jo, però això és una altra història), que fa mesos que no la veig i em té preocupada. Res de res, avui tampoc. Apropar-me al quiosc i saludar: «Bon dia, Nuri! Et robo els dos de cada dia!», i, mentrestant, agafar el Diari de Girona i El Punt. Sentir la resposta habitual: «Bon dia, maca! Ben fet que fas!», i, si no vaig molt justa de temps, aturar-me un parell de minuts a comentar amb la Nuri qualsevol cosa: la calor que fa, les portades de les revistes del cor, com ens ha anat el cap de setmana. Engegar l’ordinador i sentir tocar l’hora en punt: primer, el so dringadís i agut de les campanes de l’Ajuntament i, al cap d’un moment, la veu greu i pausada de la Catedral solapant-s’hi.

Faig el primer glop de cafè i penso en la sort que tinc d’estar asseguda davant l’ordinador i comprovar que tinc desenes de correus electrònics per revisar i contestar. Beneïda rutina, beneïda successió de petits moments que avancen sense entrebancs. Perquè de vegades hi ha instants en els que la vida se’ns encalla. Una d’aquestes peces cau, i fa caure tota la resta. Un sol instant, i el nostre món s’ha capgirat i s’ha quedat travat en aquell moment. Fa un minut, les coses eren d’una manera. Ara, mai més tornaran a ser com abans. No hi ha manera de retrocedir en el temps. No podem impedir que un cor s’aturi, no podem rebobinar aquella paraula que no volíem sentir, no podem recular aquells segons abans de l’accident, no podem esborrar aquella conversa que no hauríem d’haver començat, no podem eliminar aquell diagnòstic, no podem tirar enrere aquell impuls que ens va arrossegar, no podem atrapar aquell alè que s’ha escapat.

I per molt que la vida continuï i seguim sortint al carrer i creuant carrers i sentint les campanes tocar, restem encallats en aquell moment. De vegades, per sempre.

Subscriu-te per seguir llegint