Que diu el gat que no vol xip

Diu el meu gat que anem llestos si pensem que es posarà un xip, que els gats són éssers lliures, no com els gossos, que es passen el dia movent la cua per una moixaina. Que ell no vol ser localitzat ni identificat, que no pertany a ningú, i ja de passada, que deixi d’usar el possessiu «el meu gat» quan parli d’ell. Diu el gat que tinc a casa que ell ni es caga al carrer ni borda de bon matí despertant el veïnat ni es coneixen gats de raça perillosa ni res, o sigui que al tanto, que va de canto. Diu que identifiquin els gossos i els humans i que a ell el deixin tranquil. Diu que es posi el xip la senyora tia del ministre que va tenir la idea, que es va quedar amb la seva cara un dia que va sortir a la tele. Del ministre, no de la tia, diu.

No em sorprèn la reacció, ja un dia ens va sentir parlar de castrar-lo i em va desafiar a intentar-ho jo mateix en una baralla, tots dos en pilotes, a veure qui acabava abans sense les ídem. Vaig preferir deixar-lo sencer. Diu el meu gat, perdó, el gat que tinc a casa, que ni llei de benestar animal ni hòsties, que no serà ell el primer de la seva família a portar xip, que del seu benestar ja se’n preocupa ell, no un funcionari de vestit i corbata, que no els pot ni veure. Que si ni tan sols va acceptar portar un collaret amb el seu nom -i mira que l’hi vaig comprar la mar d’il·lusionat-, menys acceptarà posar-se una andròmina electrònica sota la pell, on anirem a parar. Diu que si ve algú a inspeccionar i el veu a casa, jurem no saber què fa aquest gat aquí, que es deu haver colat per la finestra. Diu que si som tan imbècils de pagar la taxa municipal corresponent per a censar-lo, és que no ens el mereixem, se’n va de casa i no li veurem més el pèl, que quin un, ell. Pagar per censar un gat, diu, i riu.

Diu que no vol ser com un gos, i molt menys com els humans, amb el nostre DNI, els nostres documents de tota mena i les nostres dades a la disposició de tothom, que els gats són una altra cosa i que a veure si el govern s’assabenta que a ells no els governa ningú. Que si un dia decideix fotre el camp serà perquè així ho ha decidit i no li dóna la gana que el tornin a casa per culpa del xip. Que si volem instal·lar xips i no en fem prou amb els gossos, seguim amb els humans, que així almenys sabrem de qui és aquell paio estrany que van trobar fa temps a Waterloo.

Subscriu-te per seguir llegint