Aparcaments dissuasius o problemes

El títol no deixa de ser una llicència narrativa per intentar cridar l’atenció, però certament crec que ens trobem en un moment important en l’esdevenir de les ciutats com ja he explicat en altres articles, i la mobilitat hi tindrà un paper clau.

Ara mateix conflueixen sis grans crisis que impacten de ple en les ciutats i que marcaran el futur d’aquestes: encariment del preu de l’habitatge, crisi demogràfica, l’increment de la mobilitat, el turisme urbà, l’oferta laboral dispersa i el canvi climàtic.

Davant d’aquesta confluència de factors, cap ciutat ha entès que tot això ve de cop. I la majoria han optat o bé per centrar-se en un sol tema (habitatge o mobilitat o canvi climàtic). O bé, ha optat per les dues respostes disponibles: davant d’aquesta «tempesta perfecta» o ens centrem en tancar la ciutat només per als seus veïns o bé l’obrim tota en busca d’inversions, visitants i turistes. Aquesta dicotomia tampoc dona resposta als temps actuals. I és important que els governs entenguin que caldrà abordar els problemes tenint en compte que tots estan intercomunicats i que la solució mai serà una resposta senzilla, al contrari. De fet, la solució passa per tancar una mica la ciutat i protegir els interessos dels veïns mentre la mantens oberta en altres àmbits. Una mica de tot perquè tot està relacionat.

En els darrers dies estem veient la problemàtica del tancament del carrer La Salle de Girona. Un tancament temporal –una prova pilot– per intentar guanyar espai públic al cotxe en una zona densament poblada com és l’Eixample nord. Aquest tancament ha provocat malestar entre conductors, comerciants i part dels veïns. No deixa de ser un cas típic d’actuació per tal que els vianants o els ciclistes guanyin espai al cotxe. Ho hem vist també a Barcelona.

Davant les crítiques, els defensors de la mesura diuen que és qüestió de temps, que el món va cap aquí i que la gent ja s’hi acostumarà com ja va passar amb els antics centres comercials amb zona de vianants. No dic que no, però hi ha un problema en ciutats com Girona. Que hi conflueixen tres problemes difícils de resoldre:

En primer lloc, la mobilitat no només ha crescut molt sinó que encara s’accentuarà més. Molts expatriats de Girona ciutat que han o hauran de marxar a altres municipis per no poder pagar el preu de l’habitatge treballen a Girona. No em cansaré de dir-ho, Girona té gairebé el doble de llocs de treball que de treballadors. És l’efecte capitalitat, ja que la majoria són treballadors públics. Això vol dir que més de 50.000 persones venen cada dia a treballar a la capital de la província. Més estudiants, autònoms, malalts, etc. Mai hi havia hagut aquest volum de llocs de treball, de mobilitat i de treballadors que no viuen a la ciutat però que hi han d’anar. Girona és una ciutat de serveis, que en bona part viu de la gent que o bé dona alguns d’aquests serveis o bé els utilitza. En segon lloc, amb tot això, la ciutat només té connexió ferroviària amb Figueres, Barcelona i Maçanet. A part de la primer i segona ciutat de la demarcació, no té connexió ferroviària amb cap de les altres «grans» ciutats de la demarcació. No és Barcelona que té connexió ferroviària amb totes les ciutats importants del seu entorn. I finalment, a diferència de fa trenta anys, Girona és una ciutat eminentment turística, amb tot el que comporta.

Això significa que avui prendre decisions sobre mobilitat sense tenir en compte els altres factors és extremadament difícil perquè tot està connectat. El mateix passa amb el canvi de zona blanca a zona verda a gairebé tota la ciutat. No deixa de ser una resposta a la problemàtica de l’aparcament dels veïns, però tampoc té en compte com afecta això al conjunt.

És per tot això que hi ha una cosa que no para de sorprendre’m i és el poc interès que ha tingut la ciutat en prendre la mesura que li permetria intentar reduir la presència del cotxe a la ciutat però sense pagar una factura inassumible. És a dir, si la ciutat continua el model Barcelona –ara ja en qüestió– de dificultar la presència del cotxe, però amb el handicap de no tenir la xarxa de transport públic de Barcelona, les conseqüències seran molt difícils d’assumir.

Girona, una ciutat pedalable i passejable, només podrà reduir la presència del cotxe al centre de la ciutat si disposa de prou espai gratuït disponible a 15-20 minuts del centre. Només amb una xarxa molt potent d’aparcaments dissuasius a les entrades de la ciutat, molt més gran que l’actual, podrà començar a plantejar-se reduir la presència del cotxe sense provocar desajustos en el funcionament de la ciutat.

De fet, Girona ho tenia això, però se n’han eliminat algunes –l’aparcament a tocar del Ter, a la Devesa– i la mobilitat ha augmentat perquè cada cop hi ha més serveis administratius que obliguen a la gent a desplaçar-se a la capital i cada cop hi ha més gent que viu fora.

Per anar bé, Girona hauria de tenir milers d’aparcaments gratuïts a 1,5 km del centre amb carrils bici i camins segurs per a tot aquest volum de visitants, treballadors o estudiants que sí o sí han de venir a la ciutat. Amb això, es pot plantejar totes les actuacions «pacificadores» que es vulguin, sense això, és gairebé impossible sense generar malestar i pèrdues econòmiques.

El gran problema és la manca d’espais lliures a les entrades de la ciutat per augmentar aquests aparcaments dissuasius, però aquest és un dels reptes que té la ciutat. O això, o la construcció de connexions ferroviàries amb Olot, Blanes, Lloret, Palafrugell, Sant Feliu, Banyoles, etc. Molt més difícil encara ja que suposa una inversió molt més gran i depèn d’altres administracions. Veurem, però el diagnòstic és clar.

Subscriu-te per seguir llegint