El nou rol comunicatiu dels ajuntaments

Aquests dies em trobo immers en les presentacions del meu nou llibre La comunicación de gobiernos e instituciones públicas. 80 cosas que he aprendido comunicando de l’editorial UOC, un petit manual de comunicació política i institucional on intento explicar algunes de les claus de la comunicació de governs que he après després de vint-i-dos anys d’ajudar a governs i institucions a comunicar millor. La setmana passada el vam presentar a Girona i aquest divendres el presento a l’Abacus de Figueres. El tour continuarà a Madrid, Barcelona i València. De moment.

Un d’aquests vuitanta punts que destaco en el llibre és un element sobre el que he reflexionat molt, que actualment és clau en la comunicació local i que en els propers anys crec que tindrà molt d’impacte ja que suposa un canvi de paradigma en la relació entre l’administració local i els ciutadans. I aquest fenomen no és altre que el paper de l’ajuntament com a mitjà de comunicació de referència del municipi o de la ciutat.

L’origen de tot això, segurament l’hauríem de buscar a finals dels anys noranta, principis dels dos mil, amb la irrupció d’internet de manera generalitzada i l’inici de la crisi dels mitjans de comunicació convencionals. Sobretot els de paper, però en realitat ha acabat afectant a tots si tenim en compte la baixada d’audiència televisiva que s’intensifica any rere any. Potser només la ràdio, amb una mala salut de ferro aguanta l’embranzida gràcies a la seva capacitat per adaptar-se a la presència omnipresent d’internet, ja sigui via pòdcast o l’estríming.

En tot cas, la crisi del model de negoci dels mitjans de comunicació tradicional, que es basava en dues potes: una audiència massiva i bona part del pastís publicitari, és més que evident ja que l’audiència s’ha atomitzat molt i els mitjans on line han atret bona part dels ingressos publicitaris que abans anaven als mitjans tradicionals. I aquí estem, buscant un nou model de negoci que integri el factor on line en el compte de resultats. De mica en mica se n’estan sortint, però amb moltes dificultats.

Tota aquesta crisi ha portat dues conseqüències molt evidents: la desaparició d’algunes capçaleres o mitjans tradicionals –de tot tipus, de grans però sobretot de petits, locals i comarcals– i la reducció de les plantilles dels mitjans tradicionals.

Ambdues conseqüències tenen molta afectació pel que fa a la comunicació local. Aquests mitjans locals i comarcals que han desaparegut no han estat substituïts per altres mitjans ni tradicionals ni on line i han deixat un buit en molts municipis i comarques del país. I la reducció de les plantilles ha suposat l’eliminació de les corresponsalies locals o el fet que els mitjans d’àmbit provincial o nacional, tinguin tota la plantilla a la capital de la demarcació i els costi molt desplaçar-se als diferents municipis, i per tant informar del que allí passa.

Tot això ha suposat la desaparició de l’ecosistema comunicatiu en molts municipis i comarques. Fins i tot en municipis mitjans i comarques força poblades. No hi ha qui informi del dia a dia local o comarcal. I això és un buit que sense voler-ho ha hagut d’omplir la comunicació de l’ajuntament. La ciutadania vol informar-se del que passa al municipi i bàsicament ho fa des dels canals municipals. En aquells municipis que tradicionalment han disposat de la televisió o la ràdio municipal, això no és cap novetat, encara que aquests mitjans passen a tenir més importància, però en aquells municipis sense tele ni ràdio local, són les xarxes socials institucionals i els nous canals on line de l’administració que acaben informant a la població sobre el que passa al municipi. I sense saber-ho, mica en mica, passen de ser un simple canal d’informació de servei o de promoció del govern de torn a exercir com a una espècie de mitjà de comunicació local. No és el govern local qui ha decidit que les xarxes municipals exerceixin aquest rol, és la falta d’un ecosistema informatiu local i la necessitat de la ciutadania de ser informada qui ha creat aquest «monstre». I dic monstre perquè en principi la independència dels mitjans és el factor clau per entendre el rol de cadascú en societats democràtiques, però en aquesta situació no hi pot haver més dependència. Entendre aquesta «disfunció» és essencial per tal de poder exercir aquest doble rol de mitjà del govern i alhora de cronista local.

Així doncs, la gran novetat és com els canals de comunicació institucional, en menor o major grau en funció del lloc, mica en mica es van convertint en un mitjà de comunicació més. I com els hi toca jugar un paper que no tenien previst. Això, òbviament, obre molts interrogants sobre el tractament de la informació i la necessitat d’incrementar la neutralitat de les publicacions, però alhora, transforma l’organització i el funcionament dels departaments de comunicació dels ajuntament i és clar, la necessitat de recursos.

Només cal mirar el nombre de seguidors de les diferents xarxes socials dels perfils municipals per veure l’impacte que tenen dins de la seva comunitat i com la generació de bons continguts, l’edició audiovisual és ja una necessitat.

Aquest fenomen és un canvi important i que en un futur tindrà un paper rellevant en la manera d’informar-nos sobre el que passa al municipi i sobre el rol de la comunicació dels governs locals. Potser és hora que comencem a afrontar-lo abans de que sigui massa tard. Ah!, i a qui us interessi el tema, us espero divendres a l’Abacus de Figueres.

Subscriu-te per seguir llegint