Art prohibit

Comprada l’entrada per veure art censurat et prepares per degustar la fruita prohibida, per situar-te un esglaó per sobre del bé i el mal, per descobrir el misteri, la raó per la qual els censors no volien que tu, sí tu, que et consideres que estàs uns percentils per sobre la mitjana pel que fa a intel·ligència, poguessis veure, que esperes sentir-te com Indiana Jones davant el sant Grial, o com Salvatore de la pel·lícula Cinema Paradiso quan comprova que el carret que li ha deixat pòstumament el seu estimat projeccionista, l’Alfredo, és la pel·lícula de totes les escenes censurades pel sacerdot i que sempre havia desitjat tenir. Tatxo Benet ha tingut una idea original, obrir un museu de l’art prohibit a Barcelona on es poden veure, segons declara, obres de gran valor artístic i altres que destaquen per la història que hi ha al darrere, totes sense excepció prohibides. Si per a Salvatore veure la pel·lícula més que escandalitzar-lo pel seu contingut -uns petons que no eren més que un contacte asèptic entre mucoses labials, escots que no anaven més enllà del que exhibien les dones que sortien mudades al carrer, o les paraules que pretenien ser una declaració d’intencions de Crassus a Antoninus a la pel·lícula Spartacus, «a mi m’agraden tant els cargols com les ostres»- l’omplien de nostàlgia, pocs dels que visitin el museu s’escandalitzaran perquè el que hauran vist és d’una innocència angelical comparada amb la realitat; tanmateix, hauran tingut l’oportunitat de posar-se a l’interior del cervell del censor i de l’autor de l’obra censurada.

Fem un exercici d’imaginació. Soc un escultor que pretén aconseguir volada artística i per aconseguir-ho se m’acut fer una obra que faci parlar i m’inspiro en una escultura que s’exhibeix en el museu, No vestits per conquerir d’Inés Doujak que en el primer cop d’ull fa l’efecte que la protagonista, la sindicalista boliviana Domitila Barrios, sigui sodomitzada per un gos i ella faci el mateix amb el nostre rei emèrit, però en la meva obra els personatges serien David Fernández de la CUP i els presidents Mas, Torra i Puigdemont, tots quatre amb la seva barretina i vestits amb l’estelada. El missatge de l’obra resultaria diàfan, el procés va ser un acte contra natura, un brindis al sol d’uns polítics que confiaran en la màgia del mag Pop sense tenir en compte que un mal dia el té tothom.

Satisfet del meu enginy artístic presento l’obra al Museu d’Art de Girona, educadament em diuen que l’exposi al menjador de casa, aleshores, ufanós i amb l’aval d’obra prohibida i d’artista maleït em presento al Museu de l’Art Prohibit perquè tinguin l’oportunitat d’exposar una obra realment trencadora, gairebé sacrílega. S’hi avindria la direcció del museu? Si considerem l’ànima independentista de Tatxo Benet, fa de mal dir. Se’m podrien treure de sobre amb l’argument que el Procés ha estat un exemple de democràcia i que els polítics que deshonro han donat els millors anys de la seva vida per Catalunya, i que si em vull fer un favor a mi mateix que abandoni l’art i em dediqui a l’horticultura. Aleshores no tindria més remei que esperar que s’obrís un museu d’art prohibit d’obres prohibides per museus d’art prohibit.

La censura és com la llibertat d’expressió. Quan ens tanquen la boca invoquem la llibertat d’expressió, quan són els altres que malparlen de nosaltres els fem callar per mentiders. Si una obra d’art censurada s’avé a la nostra manera de pensar és art prohibit digne de ser mostrat al públic, en cas contrari és una bajanada, una obra per dir-ho d’alguna manera que si mereix ser exhibida és davant un jutge d’instrucció.

Subscriu-te per seguir llegint