Don Pedro Tenorio i l’amnistia

Com que ahir era Dia de Difunts, vaig anar a veure Don Juan Tenorio, s’ha de complir amb aquesta tradició, almenys fins que no ens la prohibeixin per masclista i heteronosequè. Tan absort estava en els versos de Zorrilla, que quan Don Juan va dir allò de «...un día para conseguirlas, otro para abandonarlas, dos para sustituirlas y una hora para olvidarlas», em va semblar que era Pedro Sánchez referint-se a les seves conviccions. Un dia assegura que l’amnistia és per a ell una línia vermella que no es pot creuar, l’endemà abandona aquesta opinió, a l’altre la substitueix per la idea que l’amnistia és el millor per a Catalunya i Espanya, i al cap d’una hora més, ja ni tan sols recorda el que opinava al principi. Al nostre Pedro Tenorio només li falta afegir, espasa en mà, «por donde quiera que fui, la razón atropellé, la virtud escarnecí y a la justicia burlé». I a fe de Déu que no hauria de faltar qui l’aplaudís.

Canviar d’opinió no és dolent. A Keynes el van acusar una vegada de fer-ho i, lluny de negar-ho, va respondre: «Per descomptat: quan canvien les circumstàncies, canvio d’opinió. Vostè no?». A Pedro Tenorio li passa el mateix, en el seu cas les circumstàncies que han canviat són que ara necessita els vots de JuntsxPSOE (o com es diguin avui) per a continuar governant, així que res més natural que canviar d’opinió. Ho fa pel nostre bé, perquè, encara que nosaltres ho ignorem, estem en una situació dramàtica que només pot solucionar-se donant de nou combustible als llacistes, que això és el que suposarà l’amnistia. Són d’admirar aquests governs que, en vista que a les bones no acceptem el que ens convé, ens ho donen a les males, com els pares diligents donen als fills les medicines que han de curar-los. El que avui és una línia vermella, demà serà rosa, i demà passat, groga com el llacisme, tot sigui pel nostre bé.

Tant li fa que el Vivales li respongui una vegada i una altra «más ved que os quiero advertir, que yo no os he ido a pedir jamás que me perdonéis», perquè el burlador de la Moncloa s’ha proposat continuar en el govern al preu que sigui. El Vivales serà amnistiat vulgui o no vulgui, per més que juri que tornarà a delinquir. I si no vol, se l’obliga. A vegades, a la vida, es fa necessari sacrificar uns quants, en aquest cas els catalans, per a evitar un mal major, en aquest cas que Pedro Tenorio hagi d’abandonar la Moncloa. Entre una possibilitat i l’altra no hi ha color, els sacrificats han de ser els catalans, la justícia, la tranquil·litat, la convivència i el benestar, sense mirar prim. Com bé el retrata Ciutti, el seu criat, «de todo se ve capaz, ni mira donde se mete, ni lo pregunta jamás».

Potser aquest terror de Pedro Tenorio a haver d’abandonar el govern és perquè durant el seu mandat va oblidar de buscar-se un lloc en algun consell d’administració, com van fer els seus antecessors en el càrrec. Essent així, compta amb la meva solidaritat i comprensió, l’amnistia a canvi de quatre anys més és el mínim en aquests casos, què havia de fer sinó. A veure si en la pròxima legislatura no es despista i es busca una bona col·locació per a quan deixi la Moncloa, no sigui que torni a necessitar comprar vots i ja no li quedi res a oferir ni ciutadans als quals avergonyir. Set vots a canvi d’una amnistia són una ofertassa que a més a més, li donarà dret a dir ben alt que «en todas partes dejé memoria amarga de mí».

Subscriu-te per seguir llegint