Apunts de tardor

Tot emulant el gran Ramon Iglesias i el seu enyorat dietari, m’agradaria comentar algunes coses que han passat aquest mes d’octubre i primera setmana de novembre que crec que poden ser d’interès.

- Una bomba enogastronòmica poc coneguda: Ja hem parlat moltes vegades del potencial del vi i de l’oli de l’Empordà, no només des del punt de vista gastronòmic sinó sobretot des de l’enoturisme i l’oleoturisme, i per extensió, el turisme gastronòmic, però el que potser la gent no sap és la distribució d’aquest potencial.

I és que encara que parlem d’Empordà en genèric, el potencial dels productes mediterranis per excel·lència es concentra en una zona petita i concreta de l’Alt Empordà. A l’entorn de la carretera que va des de Capmany a Roses, la GI-602, 603, 604, 610, just sota el Paratge Natural de l’Albera. En aquests tretze pobles empordanesos es concentra el 65% dels cellers de l’Empordà i el 85% de les vinyes que hi ha plantades a la demarcació de Girona. I el mateix passa amb l’oli. És sens dubte el pulmó enogastronòmic de les comarques gironines.

Però és que fa unes setmanes, el diari El País feia un reportatge sobre el boom dels vins naturals a Espanya, que ha suposat l’obertura de desenes de bars de culte a Madrid i Barcelona, i dels cinc cellers més destacats, dos es troben en aquesta zona de l’Albera: el celler la Gutina de Vilartolí i el Carriel dels Vilars d’Espolla. De fet, el reportatge assenyala Carles Alonso, d’Espolla, com el pioner dels vins naturals a Espanya.

Fins i tot en aquest món de culte, aquesta zona de l’Empordà hi té un paper destacat. Falta que es reconegui el potencial d’aquests petits pobles, el mèrit de conservar una cultura del vi i l’oli tan potent i el paper clau de les cooperatives en la seva conservació. El futur no pot ser més esperançador.

- L’apujada dels impostos municipals: A mesura que es van aprovant les ordenances fiscals, es va produint un degoteig de notícies sobre apujades d’impostos a la gran majoria dels ajuntaments gironins. Alguns amb increments similars a l’IPC, però la gran majoria amb increments alts i més d’un, estratosfèric. Més enllà de l’apujada de la taxa al serveis –escombraries, aigua, etc.– l’altre gran augment es concentra a l’IBI, el veritable impost municipal. La sensació del ciutadà és que són ells els qui han de pagar totes les obligacions de l’administració –augment de la inflació i dels costos, el problema de les plusvàlues, l’augment de sou dels treballadors públics, les directrius europees que marquen autofinançament de la gestió dels residus al 2025, etc.– i potser és veritat, però el veritable problema és que els ajuntaments estan infrafinançats. I fins que això no es resolgui, el més senzill és augmentar taxes i l’IBI. No tenen gaire més marge. Cal un front comú dels ajuntaments per reclamar un millor finançament tant per part de l’Estat com de la Generalitat. I és que en els darrers anys, els ajuntaments assumeixen molts més serveis dels que estan obligats a oferir. Ja sigui per demanda dels ciutadans, per incompareixença de l’administració competent o per caprici del govern local. I això, amb el finançament actual, no s’aguanta per enlloc. Mentrestant, però, tenen dos camins per intentar evitar pujades excessives: o retallar despeses o augmentar ingressos. Hi ha despeses supèrflues, moltes. Cada ajuntament es sap les seves, però hi són.

I pel que fa a ingressos, l’única solució és incentivar l’activitat econòmica al municipi i que això reverteixi en les arques municipals. El problema és que per aconseguir això cal competir. I saber posicionar el municipi, ser capaç de fer-lo atractiu a inversions i visitants, apostar per allò que els fa singular, etc. Lamentablement, pocs municipis saben com fer-ho.

- Madrid es crema: La tensió política a Espanya va pujant dia a dia. Les concentracions davant les seus del PSOE en són la mostra més palpable, però el malestar d’una part d’Espanya va molt més enllà d’aquestes manifestacions ultres. Com més s’allargui la negociació per a la investidura de Sánchez pitjor per a tothom. I si al final cal anar a noves eleccions, tindrem una campanya una mica dura.

Però més enllà del que passi aquests dies, si al final Sánchez és capaç de configurar una majoria, la polarització i la tensió que li espera a la política espanyola serà inimaginable. Res a veure amb la polarització dels anys noranta ni la de després de l’11M. I és que ara la clau de la governabilitat recau en Junts per Catalunya, ERC i Bildu, entre altres. I ells tenen legítimament una agenda totalment diferent a la dels grans partits espanyols, i el nou govern haurà de tenir-la en compte o anar a eleccions anticipades. Veurem coses impensables en la política espanyola en els propers mesos. Per tant, els que diuen que Madrid es crema, val més que agafin aire, perquè això no és res comparat amb el que pot venir. Són els nous temps en la política occidental i ho hem vist en molt altres països, societats dividides i en tensió constant. Madrid tot just fumeja.

Subscriu-te per seguir llegint