Implants de silicona

L’Informe sobre abusos sexuals de l’Església Catòlica del Defensor del Poble ha posat unes xifres aproximades al que tots sabíem, que la gent d’hàbit religiós no sempre ha estat exemple del que predica: que la sexualitat és germana siamesa de la procreació i que el plaer sexual el carrega el diable, raons per les quals el celibat és per a un sacerdot un bé irrenunciable que li permet sublimar la libido que convertida en una olla a pressió es posarà a disposició de les ànimes esgarriades, tanmateix el president de la Conferència Episcopal Espanyola, Joan Josep Omella, s’ha afanyat a dir, apuntat per l’Informe, que el nombre més important de pederastes es troba en el cau familiar, i raó no li falta, i si aquesta realitat colpeix, els abusos de l’Església desorienten a qui tenia entès que els homesdedéu estaven ungits per una bondat superior. Acorralada ha d’estar l’Església quan demana ajuda a l’enquesta per treure’s la pols de la vergonya de sobre amb l’argument que pares, oncles, germans, abusen més que els sacerdots, una estratègia que recorda a qui pretén afirmar que el comunisme va ser més malvat que el nazisme perquè matà a més gent.

Un dels inconvenients del implants de silicona és que no envelleixen, qui se’ls posa per poder continuar a l’aparador, un dia decideix que comença a ser hora d’apagar els llums i contemplar la vida des de la glorieta de casa amb una manta sobre les cames, però no podrà evitar de bon matí, quan surti de la dutxa i es contempli davant el mirall, que els implants li recordin amb un to burleta la bellesa perduda. Segur que us pregunteu què tenen a veure els implants de silicona amb els abusos sexuals de l’Església. L’Església Catòlica actual, en països no teocràtics, en països on el Cèsar i Déu no es donen la mà, recorda una persona anciana amb els seus implants de joventut. Si ella ens hauria de despertar simpatia perquè voler allargar l’atracció com a objecte de desig en un món que si grates la profunditat ensopegues amb l’aparença no és un pacte amb el diable sinó un brindis per la vida com el que fem tots d’una manera o un altre, en el cas de l’Església grinyola. Esglésies buides, que només s’omplen en alguns casaments, en alguns enterraments, en les festes majors, les grans catedrals d’estil romànic, d’estil gòtic, els dies en què l’Església era temible, que tenia el poder de salvar-te o de condemnar-te, la moral de la culpa, del pecat, del sacrifici, de la redempció, el recel per totes les Eves del planeta... són implants de silicona d’una Església que ha perdut part de la feligresia, una feligresia que escoltava, atemorida de Déu, les admonicions dels predicadors des dels seus púlpits: fora dels ulls del Senyor la vida no té sentit! Però que comença a adonar-se que tampoc en té sota l’empara dels deus i oficiants divins que des que el món és món les religions que es compten per milers han tret a escena, que es pot viure perfectament sense preguntar-se quin sentit té la vida, és més, sense sentit la vida resulta de més bon passar. És probable que la vida et passi pel costat mentre busques pels marges el sentit de la vida.

Penso que la decisió de l’alcalde Lluc Salellas de treure el caràcter institucional a la missa de Sant Narcís ha estat coherent. Venim d’un temps que en aquest país no es podia fer res sense una missa solemne, potser començaria a ser hora que les esglésies acullin la gent preocupada per la seva salvació i qui no li acabi de fer el pes el relat de la vida eterna, per més autoritat que sigui, no té perquè apropar-s’hi per complir amb una tradició que es conserva amb naftalina.

Subscriu-te per seguir llegint