Quan els morts ressusciten

Tots estem d’acord que les persones estimades que han traspassat, mai s’obliden, i les recordem en el seu adéu definitiu. Sigui per la seva creació artística, per la seva manera de ser i col·laborar en la societat o si voleu, senzillament perquè era una persona molt entranyable i el seus sentiments perduren a dins nostre per sempre, fa que tot plegat sigui impossible d’ignorar-los eternament.

El fet, per a mi, és que aquella persona inexistent en la vida real, de tant en tant, torna a reviure entre nosaltres. I aquí rau un dels misteris més profunds de la nostra existència. Hi ha moltes persones que creuen que recordar els desapareguts, és perdre el temps. Potser sí, però diria que en aquest cas, hi ha poca estimació. No seré jo que doni cap solució màgica. Només escric per admetre que uns sentiments potser tristos i de vegades compartits per altres persones que no són només familiars i fa que de cop, apareix la persona que ens va deixar tanta empremta dins nostre. Vivim per viure, però viure també forma part en el pensar de tot allò que vas compartit amb els que ara no hi són. És un joc vital, que ningú pot obviar, sobretot si aquella persona «actualment fantasmagòrica» encara reviu a dins nostre per a les raons que vulgueu. No cal buscar-hi cap lògica.