Celebrar-te

Sempre he sentit a dir que cal esperar un any per començar a superar alguna pèrdua. Una ruptura. Una mort. El que sigui. Que han de passar totes les «primeres vegades sense»: el primer Nadal, el primer aniversari, les primeres Fires, la primera trobada familiar, el primer dinar d’amigues, el primer estiu. Totes aquestes dates assenyalades que cada persona té en el seu calendari.

Ara que ja han passat aquests dotze mesos –avui fa 367 dies que et vas morir–, intento mirar enrere i pensar si ha canviat alguna cosa des del moment en què vas deixar de respirar fins avui. Repasso totes aquestes primeres vegades sense tu: en un any, vivíem i celebràvem juntes tantes coses! Em van costar especialment el meu aniversari, i el d’en Guiu, i el de la Bruna. Però el que vaig portar pitjor de tot no va ser cap d’aquestes primeres vegades sense tu, no. Va ser entrar al mes de juliol, perquè vaig adonar-me que havia començat a ser més gran del que tu mai vas ser.

En aquests dotze mesos t’he trobat a faltar incomptables vegades. De vegades, l’enyorança era tan bèstia que quasi em feia mal físic. Però, alhora, t’he tingut a prop cada dia. I quan he necessitat el teu consell, l’he sentit, tan clar com si et tingués al davant i m’ho estiguessis dient cara a cara: «Fes-ho! Llença’t! Viu, arrisca’t! Val més que et surti malament que no pas quedar-te amb les ganes de provar-ho, Anna. Però segur que no sortirà malament!». I quasi podia sentir les teves mans –aquells dits tan llargs i tan bruns i tan bonics– estrenyent les meves.

En tot aquest temps he volgut abraçar-te cada dia i no he pogut, però m’has posat en el camí centenars d’abraçades de persones que m’han reconfortat com si fossin teves. T’has ocupat de teixir, amb el fil vermell que ens uneix, amb el fil vermell que t’uneix a tanta gent, una xarxa de complicitats que ens ajuda i ens protegeix a tots.

Mentre hem fet aquesta volta al sol m’has enviat senyals inequívocs –o potser només és que jo els he volgut interpretar així– del fet que segueixes aquí, encara que no et puguem veure, ni escoltar, ni tocar. Que la teva essència continua existint: aquell cos que vam incinerar ja no eres tu. Que la teva llum continua brillant. Que continues cuidant-nos, i que continues rient.

Al llarg d’aquest any he pensat moltes vegades que no t’he plorat prou. Que hauria d’haver estat més trista, més ensorrada. Però és que quan et penso, encara que molt sovint se m’omplin els ulls de llàgrimes, se’m fa inevitable somriure. Perquè jo et veig sempre amb cara de felicitat. Et veig ballant, lleugera com una fada entremaliada, despentinada, descalça, amb les galtes plenes i els ulls com dues ratlletes de tant riure, dringant com un cascavell. Et veig asseguda, abraçant-te les cames –aquelles cames tan llargues i tan brunes–, mirant-nos i somrient. Potser és que el que em fa falta no és plorar-te: el que em cal és riure’t, viure’t i celebrar-te.

Subscriu-te per seguir llegint