Xavi, Márquez i la paciència

Laporta el necessitava. L’equip de Koeman es diluïa com un terròs de sucre i el recentment escollit president del Barça va optar per l’entrenador que portava en la seva candidatura Victor Font. Jan va haver d’empassar-se l’orgull i va presentar en gran a l’escollit pel seu rival en les eleccions. Difícil, però no hi havia una altra opció. El discurs era clar i apel·lava al millor Barça de la història: Xavi era el nou Guardiola, el que retornaria l’ADN al Camp Nou, qui recuperaria l’excel·lència, el guardià de les essències. Tot va resultar tan pretensiós, tan grandiloqüent, que amb el pas del temps ha arribat a ser embafador. I, sobretot, allunyat de la realitat. El Barça va guanyar la Lliga l’any passat i això li va donar crèdit a Xavi, però va assumir que el futbol és guanyar per sobre de tot. El procés va ser evident: va passar de dir que l’estil de l’Atletic no encaixaria al Camp Nou a conquerir un títol amb l’1-0 per bandera. L’espectacle, ens deien, arribaria amb el temps. Ja. A Europa, més del mateix, o pitjor. El Barça de Xavi ha anat de fracàs en fracàs caient tot just començar en la Champions i a l’Europa League. I, ull, demà cal classificar-se perquè la crisi actual no sigui insalvable.

El joc que demana i somia Xavi no arriba, els jugadors semblen despistats i el més lamentable és veure a un equip que perd en l’u contra u davant el Rayo Vallecano. L’equip està perdut i hi ha jugadors fora de forma o de ganes, que és més greu. La baixa de Gavi ha estat un cop dur i Pedri de moment no apareix. A Vallecas, mala imatge i una altra excusa per a la col·lecció. Aquesta vegada no va ser el sol, va ser l’àrbitre. Mentrestant, se succeeixen els mals resultats, l’excel·lència no arriba ni per casualitat i la confiança en l’entrenador s’esvaeix, per molt de nom i discurs que tingui. Laporta es comença a posar nerviós, encara que no ho digui, però pretén aguantar fins al mes de juny passi el que passi. Rafa Márquez, ho va revelar José Álvarez, agrada a Deco. I el mexicà va rebre ahir una picada d’ullet del president, que va fer suport al seu equip en el vestidor després de la victòria a Palamós, però... Encara no hi ha res perdut, només la paciència.

Subscriu-te per seguir llegint