Suïcidi o soledat

De tant en tant van apareixent als mitjans de comunicació textos que es lamenten d’un nombre imprevist?, exagerat? de suïcidis. Per exemple, fa poc que els diaris ens han informat que, per una banda, els intents de suïcidi en dones joves després de la temporada de covid va disminuir, però que per l’altra, 607 catalans es van treure la vida al llarg del 2022. Com a mínim, ens podem alegrar de que hi hagi gent que es preocupa per això, ho estudia, ho va seguint, i després ens n’informa.

Per altra banda, també sabem que existeix un Dia de la Prevenció del Suïcidi i un Codi de Risc Suïcida que permet a la Conselleria de Salut recordar-nos-ho de tant en tant. Hi ha molts camins per a intentar que algú que ha intentat suïcidar-se acabi desistint-ne, com són les telefonades gratuïtes al 0611, el 024 a tot Espanya, el 900 925 555, el telèfon de l’Esperança 717 003 717 i segurament molts altres, perquè l’invent és estranger. Però els entesos que ho segueixen de prop veuen amb preocupació que, malgrat tot, els suïcidis continuen augmentant.

Com tot el que afecta al pensament íntim de cada persona humana, el que pensa suïcidar-se ho pensa ocultament, sense dir-ne res. És sabut que molts suïcidis acaben no fent-se, però fora dels casos que han pogut detectar parents, amics, psicòlegs i psiquiatres, és difícil adonar-se d’uns possibles pensaments suïcides. Cap allà l’any 2016, vaig llegir la notícia de que un grup de la Universitat de Vic anava a fer un estudi sobre tot el que envolta les intencions de suïcidar-se. No n’he tingut cap més notícia, i no sé ni si es va fer o no.

En aquell moment vaig deixar d’interessar-me en l’estudi, perquè la notícia deixava ben clar que no es tindria en compte el vessant religiós. Però a mi em va sorprendre que una cosa tant relacionada amb la part més intima de la persona deixés de banda una cosa tan íntima com el tracte amb Déu. Veig molt poc científic deixar sense estudiar ni avaluar la influència de les conviccions religioses en la decisió, o temptativa, de suïcidar-se. I en això no hi té gaire a veure de quin Déu es tracta, puix cadascú té el seu i, amb tantes confessions religioses, n’hi ha molts per triar.

Evidentment, és un fet anecdòtic, però no vull deixar de dir que, quan deuria estar per allà els deu anys d’edat, i tampoc recordo el motiu de la pregunta, la meva mare em va contestar que suïcidar-se no es podia fer: que la vida era de Déu, encara que ens penséssim que era nostra, i que no podíem treure-li aquesta prerrogativa a Déu. Jo ho continuo pensant així i no crec ser l’únic. Per altra banda, diria que hi ha d’haver moltes religions al món que tenen això per norma.

Per la falta de resultats científics que he anat trobant publicats als mitjans de comunicació més habituals i que m’he anat trobant als diaris, sembla que cap dels investigadors dels suïcidis es preocupa d’explorar la possible influència del que fa molts anys es deia «temor de Déu» i ara en diríem «confiança en Déu». És a dir, com influeix la formació religiosa de les persones en una decisió de suïcidi. Aquesta formació religiosa és una cosa que ha anant de baixa des de fa molts anys, i actualment els ambients on viu molta de la gent gran, siguin residències públiques o privades, segurament no són massa adequats per a la pràctica religiosa, de manera que cada vegada es troba més difícil i es va abandonant.

No es pot negar la tendència a portar la gent gran a una residència i que les residències de gent gran són un fenomen en augment, de la mateixa manera que les criatures neixen d’una mare cada vegada de més edat. Crec que aquests fets estan tots relacionats, perquè són conseqüència de la mateixa aspiració, tan humana, de viure amb més viatges, aperitius, espectacles, comoditats, etc. No cal retreure-ho. Però sí que crec que no es poden oblidar les conseqüències que se’n deriven, una de les quals és enviar la gent gran fora de casa seva. Recordo una visita a una família de pagès, de la qual formava part un tia gran, que no va dir ni fer res ni saludar, però que hi va assistir i va formar part de la reunió. Com a mínim, va estar acompanyada.

És cert que la gent gran a casa dóna feina, i introdueix dificultats per al passar-ho bé. Però tal com diuen els estudis sobre els suïcidis, en molts casos el suïcida pren la decisió perquè es veu abandonat, no troba qui l’ajudi i té la sensació que destorba. Em permeto, doncs, recomanar a tots els sociòlegs i científics que es prenguin la molèstia d’esbrinar si les conviccions religioses, les de la persona gran i les de la família, ajuden o no a la resiliència davant d’una primera idea de suïcidar-se.

Crec, a més, que pagaria la pena acompanyar els familiars grans que ho desitgin i que estiguin en condicions físiques adequades, als actes religiosos, o de qualsevol altre tipus, en els que tinguin interès. Recordeu que evitar la soledat de la gent gran sembla ser el millor antídot anti-suïcidi.

Al meu parer, les conviccions religioses, si la recerca de vots davant d’unes eleccions no portés a una major propaganda de les opcions no religioses, els 607 catalans que es van treure la vida al 2022, haurien estat menys. Si us plau, estudieu-ho.

Subscriu-te per seguir llegint