La inacció d’avui és garantia d’un futur sense aigua

El 2023, els efectes del canvi climàtic es van deixar sentir a tot Europa, amb milions de persones afectades per fenòmens meteorològics extrems. Mentre que a Europa un terç de la xarxa fluvial europea veia com els cabals dels rius superaven el llindar d’inundació «alta» i un 16% va superar el llindar d’inundació «greu», a Espanya travessàvem la que ja es considera la vuitena pitjor sequera de la nostra història.

Els cultius de gran part de la Península es feien malbé per falta d’aigua per regar, alhora que, a les principals conques fluvials, com les del Loira, el Rin o el Danubi, es registraven cabals rècord o gairebé rècord a causa d’una sèrie de tempestes entre octubre i desembre.

Aleshores a Espanya l’aigua acaparava els titulars dels mitjans de comunicació per la seva escassetat, especialment a les conques andaluses i les internes de Catalunya, per a les quals es reclamaven amb urgència inversions infraestructurals i mesures conjunturals per garantir la disponibilitat de recursos hídrics.

Avui, amb només quatre mesos del 2024, la situació és molt diferent de la descrita. L’any hidrològic 23-24 (d’1 d’octubre del 2023 al 30 de setembre del 2024), malgrat les elevades temperatures que ha registrat, ha deixat una bufada d’aire humit a Espanya i avui la nostra reserva hídrica registra un 66,6% d’aigua embassada, dos punts per sobre de la mitjana dels darrers deu anys.

Tot i que la sequera no està resolta a tot Espanya (la crisi d’escassetat continua a les conques internes de Catalunya, el Llevant peninsular i Andalusia), hem aparcat el problema per centrar-nos en altres urgències. Aquest fet, encara que comprensible, ens fa caure en un error que hem repetit durant tota la nostra història: les mesures d’urgència, un cop retirades, no s’acompanyen de suficients polítiques estructurals que evitin que el problema es repeteixi en el futur.

Hem de ser capaços d’aprofitar aquesta treva que ens ha donat el clima per impulsar les polítiques i les inversions necessàries per aturar la sequera, que va més enllà de l’absència de pluges. Estem davant d’un fenomen multifactorial que involucra aspectes com l’evaporació accentuada per les onades de calor, l’alteració dels patrons pluviomètrics que fan que plogui amb més torrencialitat i irregularitat i l’ús eficient de l’aigua.

Lamentablement, a Espanya tenim una dilatada experiència en sequeres, cada cop menys extraordinàries i més freqüents, i això ens hauria d’ajudar a centrar tots els nostres esforços a pal·liar aquestes situacions d’emergència aplicant tot el coneixement amb què comptem i, per descomptat, de la mà de les noves tecnologies i les inversions. Tres elements fonamentals per trobar solucions a l’escassetat d’aigua.

És precisament ara quan tenim marge per actuar i emprendre les inversions en infraestructures pendents per garantir un mix hídric renovable i gestionable que eviti que les sequeres es converteixin en crisis d’escassetat. A hores d’ara, la inacció és garantia d’un futur sense aigua.

Abordar la sequera estructural i recurrent d’Espanya, especialment cruenta en els darrers tres anys, requereix un reenfocament de la gestió de l’aigua i la posada en marxa de mesures estructurals per evitar el màxim possible haver d’habilitar actuacions d’emergència com les que han portat a les restriccions en els usos en els darrers mesos en algunes regions.

Aquestes mesures estructurals consisteixen principalment a incrementar la inversió en infraestructures hídriques, impulsar la digitalització de la gestió de l’aigua, impulsar l’ús de solucions tecnològiques que permetin augmentar la disponibilitat d’aigua i garantir-ne la qualitat, principalment a través de la reutilització i la dessalació.

Fins ara, les fonts convencionals de recursos hídrics, masses d’aigua superficials i subterrànies, han garantit la disponibilitat d’aigua en quantitat i qualitat suficients. Però avui dia és fonamental emprendre una nova governança transversal de l’aigua on apostem pel mix hídric on totes les fonts d’aigua es gestionin de manera coordinada: tant les convencionals, masses d’aigua superficials i aqüífers; com les no convencionals: dessalades i regenerades.

A Espanya hem fet de la necessitat virtut pel que fa a dessalació i regeneració. Som un país pioner en dessalació d’aigua, així com el que reutilitza més aigua a Europa. Comptem amb una ràtio de reciclatge entre el 7 i el 13%, fet que suposa un estalvi de 500 hm³ d’aigua a l’any. Si tenim en compte que gairebé el 15% del consum total d’aigua a Espanya es destina a l’abastiment urbà i que comptem amb 2.232 Estacions Depuradores d’Aigües Residuals (EDAR), que tracten més de 4.000 hm³ d’aigües residuals (uns 245 litres d’aigua depurada per habitant i dia), tenim una mena d’embassament virtual que n’augmentaria de manera notable la seva disponibilitat.

Hem de continuar avançant a solucionar el problema de l’escassetat d’aigua a través de totes les vies al nostre abast. De fet, el més greu davant una crisi hídrica com la que estem patint és l’actitud que estem prenent davant d’ella: continuem mirant al cel, esperant que plogui, sense prendre prou mesures per aprofitar al màxim l’aigua de què disposem .

Garantir la seguretat hídrica, per avui i també per a les generacions futures, exigeix una autèntica transició hidrològica que ens faci més resilients davant de les sequeres, l’escassetat, les inundacions i la manca d’aliments, totes relacionades amb la disponibilitat dels recursos hídrics.

Subscriu-te per seguir llegint