Kennedy, Lady Di i la cervesa

Cada deu anys, coincidint amb l’aniversari de la seva mort, ens pregunten on érem quan van matar Kennedy, aquell pèl grogós a qui el seu milionari pare va comprar la presidència dels Estats Units perquè s’entretingués. Els pobres regalen als fills un tauler de Risk perquè juguin a ser presidents, i els rics els regalen una presidència perquè juguin al Risk de grandària natural.

Crec que ens ho pregunten amb tanta insistència per a comprovar la nostra coartada i així eliminar-nos de la llista de sospitosos en el suposat complot. O amb l’esperança que algú confessi: «ah, doncs ara que hi penso, jo era a Dallas, disparant-li amb un rifle». Un dia hauran de deixar de preguntar-nos on érem i què fèiem, perquè cada vegada queda menys gent que el 22 de novembre de 1963 estigués fent alguna cosa. I molts dels que queden no recorden -coses de l’edat- ni tan sols què feien ahir a la tarda, així que imaginin seixanta anys enrere. Jo estava plorant, dormint, menjant o defecant, que eren les úniques activitats a què em dedicava -segons sembla amb força èxit- als meus set mesos de vida. Tret que el magnicidi m’hagués enxampat a l’hora del passeig en cotxet, suposo que estava a casa.

Caldrà començar a canviar la pregunta i interrogar a la gent sobre la seva localització el dia que van ocórrer altres desgràcies. S’ha de preguntar sempre sobre desgràcies, que és el que més ens agrada i queda més fixat en la memòria. A mi em van enxampar el 23-F , la mort de Lady Di i l’atemptat contra les torres bessones prenent canyes, vaig arribar a creure que hi havia una relació causa-efecte entre la meva ingesta de cervesa i que succeïssin calamitats al món, sospita que es va accentuar quan, anys després -ja no podia ser casual- em va enxampar també cervesa en mà el 8-2 del Bayern al Barça. Un matemàtic em va convèncer que deixés aquests pensaments fatalistes, fent-me notar que és qüestió de probabilitats que qualsevol fet m’enxampi prenent canyes.

Kennedy demostra que no hi ha com morir assassinat perquè un famós caigui bé. Un accident tampoc està malament, molt millor que una trista malaltia, que és una mort tan simple que li pot succeir a qualsevol, no té glamur. En canvi, que t’engeguin un tret des d’un quart pis mentre passeges en descapotable, això està a l’abast de molt pocs, et converteix en l’enveja del món. On hi hagi un assassinat, que es tregui tota la resta.

Subscriu-te per seguir llegint