Art en un urinari

Per quin estrany sortilegi una raqueta de tenis de la marca Head que la més cara es pot comprar per 250 euros ha estat adquirida per 107.482 dòlars, o un lot de sis camisetes de futbol que en una botiga d’un club te les podries emportar a casa per 1.200 euros han estat valorades per deu milions de dòlars? Un Novak Djokovic emocionat després de guanyar el seu primer Roland Garros l’any 2016 llença la raqueta al públic i una noia de setze anys, Abby Doherty, la recull sense pensar, o sí?, que uns anys després en trauria un profit econòmic en subhastar-la a SCP Auctions, Sotheby’s subhastarà les sis camisetes que Messi lluí a Quatar 22, el preu final que es pagui es destinarà en part al Projecte Únicas sobre malalties minoritàries de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. L’any 1917 apareix una obra que serà recordada per marcar un abans i un després en el món de l’art del segle XX, un urinari –un objecte que en un WC públic permet els homes de cares a la paret meditar sobre la fugacitat de la vida observant com el temps necessari per alleugerir la bufeta s’allarga de manera inexorable dia a dia– que l’artista Marcel Duchamp envia a la Societat d’artistes independents de Nova York que es vanagloria d’admetre la totalitat de les obres rebudes, però en el cas de l’urinari decideix fer una excepció i la retira no amb la suficient rapidesa per no ser immortalitzada pel fotògraf i galerista Alfred Stieglitz i serà coneguda com La Font, i inaugurar un readymade o qualsevol objecte trobat pot ser una obra art. Ara sabem que qui envià a Duchamp l’urinari va ser Elsa von Freytag una dona inquieta que tocava moltes tecles culturalment parlant. Què pretenia l’artista en enviar l’urinari a l’exposició?, un fuck you, que us follin?, si tot és art res és art. Pierre Pinoncelli, un artista francès, se’l coneixerà per orinar-se en La Font i per causar-li anys després desperfectes amb una martell, només era una performance i una performance és art i ben segur que Duchamp allà on sigui estarà satisfet, declara el francès a la policia.

Qui visita el museu MoMa de Nova York se n’adona de la cara d’idiota que se li posa quan es troba davant el quadre monocromàtic blanc de Robert Ryman, no tinc la certesa que Yasmina Reza s’hi hagués inspirat per escriure la hilarant i impertinent Art, representada fa dos anys a Temporada Alta de Girona, Serge convida dos amics a casa seva per mostrar-los una obra mestre de l’art abstracte, aquests, atònits, contemplen una tela blanca com els llençols on dormen cada nit. Hi ha plats d’un menú de deu euros que no els acceptaríeu si no és que volguéssiu purgar el vostre gos, però el mateix plat servit en un ambient exclusiu, en una taula reservada, en un plat de porcellana custodiat per uns coberts que permeten emmirallar-s’hi, com és en un restaurant guardonat amb estrelles Michelin, el degustareu com una exquisidesa dels déus. Art és, sense excloure allò que és coneix com a art culinari, tota ocurrència penjada en un museu o en una carta d’un temple de la gastronomia, sí, ja sé, una definició poc canònica per qui quan parla d’art parla de la cosa inefable o, em quedo sense paraules per descriure el que sento davant tal quadre, tal novel·la, tal partitura, tal escultura, tal bouquet... si és així és que potser no hi ha res a dir.

A qui em recorda Monsieur Jourdain, d’El burgés gentilhome de Molière, un personatge ingenu que aspira a fer-se un lloc a l’alta societat, que gràcies al seu mestre de filosofia se n’assabenta que quan diu, «Nicole, portem les plantofes i la gorra de dormir», parla en prosa?, «per déu, fa més de 40 anys que parlo en prosa sense saber-ho!»

Subscriu-te per seguir llegint