Pensant en el futur

Catalunya té tres problemes enquistats que em semblen especialment greus: l’ensenyament, les renovables i la sequera.

En ensenyament, una competència transferida de fa temps, els alumnes surten de l’ensenyament bàsic cada cop menys preparats, tenen menys comprensió lectora i nivells d’escriptura i matemàtiques més baixos. Aquests dies hem conegut els resultats de les proves PISA que certifiquen que els índexs obtinguts pels alumnes de Catalunya són pitjors que els de la majoria de països de l’OCDE i de les CCAA espanyoles. Un representant de la Generalitat es va apressar a buscar una excusa, va dir que era degut a que la mostra estava esbiaixada, contenia un excés d’immigrants. Encertadament el departament el va rectificar assumint que els resultats eren dolents i que calia estudiar a fons el tema. A Catalunya tenim les dades que tenim, índexs d’immigrants i de pobresa, recursos que dediquem a ensenyament, etc. i hem de partir de les dades reals si volem fer un diagnòstic i trobar solucions.

A petició dels grups opositors està prevista la compareixença de la consellera d’ensenyament el 18 de desembre per tractar el tema. Al meu entendre, hi ha tres causes principals: (1) prop d’un 30 % d’alumnes (immigrants o no) viuen al llindar de la pobresa, per exemple, no s’alimenten adequadament, (2) més d’un 15 % d’alumnes immigrats que tenen problemes de molts tipus i que no es distribueixen uniformement a les escoles (les públiques sobre tot de certs barris són les que tenen més alumnes amb dificultats) i (3) un sistema educatiu que a més de les dificultats pedagògiques habituals ha hagut d’aguantar unes retallades de pressupost importants, professorat insuficient, poc motivat i molts cops qüestionat i infravalorat, falta d’equips de suport o de substituts, etc.

És evident que en un tema com aquest necessitaríem un pla de país acordat per tots els partits perquè estem parlant del futur de Catalunya (i Espanya) perquè el futur l’escriuran els alumnes d’avui. Però si els problemes pedagògics poden tenir diferents enfocaments i es pot discutir sobre quina és la millor estratègia, no podem continuar acceptant que un de cada tres alumnes visqui al llindar de la pobresa (tant aquí com a la resta d’Espanya, on les xifres són igualment inacceptables tot i que siguin un xic més baixes). És un fet que ens ha d’interpel·lar a tots i la solució del qual hauríem de prioritzar. Dimarts, El Periódico en feia un interessant diagnòstic que recomano als interessats.

Les energies renovables és un altre tema preocupant, només cal veure les dades. A Catalunya tenim un 17 % d’energies renovables (eòlica o fotovoltaica) mentre l’acord de la UE diu que almenys el 40 % hauria de ser energia renovable el 2030, una fita difícil d’assolir. Segons les meves fonts, en els darrers 10 anys (el temps del procés) pràcticament no s’han concedit noves llicències tot i que s’han presentats molts projectes factibles. La Generalitat ha estat més preocupada per regular i fer cas als moviments populars que a governar per obtenir els objectius que ens havíem marcat i el resultat és el que demostren les xifres. Governar també vol dir fer compatibles els objectius que ens hem marcat amb les reivindicacions de moviments veïnals i d’ajuntaments i això no s’ha fet durant aquests darrers 10 anys.

Per últim, tenim un problema de sequera que també fa temps que depèn de la Generalitat. Avui tothom sembla haver caigut del burro i ara tots a córrer. Tothom sabia de fa temps que les dades ens advertien que tindríem un problema de sequera i no s’ha fet res durant els darrers 10 anys (els diaris deien fa poc que la darrera infraestructura important per pal·liar la sequera havia estat la dessaladora que va impulsar el govern Montilla) i ara ens trobem amb el problema a sobre.

Els tres problemes són problemes bàsics per al futur de Catalunya que requereixen plans a llarg termini. La sequera com l’ensenyament i les energies renovables són problemes la solució dels quals estaria bé que fos consensuada per una majoria de partits catalans. Els plans en aquests temes necessiten continuïtat en el temps, cosa que sols es pot aconseguir amb plans que tinguin el suport dels que poden ser alternativa de govern a Catalunya. El procés ha dit i repetit frívolament que es demanen traspassos de competències perquè la Generalitat sempre ho gestiona millor però els exemples que hem donat contradiuen aquest missatge. Catalunya els darrers 10 anys ha viscut en el somni del procés i ha deixat de governar i necessitem retornar a donar resposta als problemes concrets, a la política que defensava Tarradellas i que Illa anomena política útil. Potser seria bon moment per fer efectiva la taula de partits catalans que va aprovar el Parlament i que els independentistes mai han volgut implementar. Potser podrien consensuar plans per la sequera, l’ensenyament o les renovables i altres problemes. Això podria servir per veure quines competències ens calen no per omplir el cove sinó per solucionar problemes reals.

I acabo felicitant a la recent nomenada presidenta del BEI (Banc Europeu d’Inversions). És un gran èxit de la diplomàcia espanyola, Espanya torna a estar en els llocs de comandament de la UE diuen els titulars dels diaris més influents. Ja teníem en Josep Borrell a la Comissió i en De Guindos al BCE i ara tindrem Nadia Calviño a la direcció del BEI, un banc que té objectius tan importants com: (1) impulsar el potencial de creixement i la ocupació per contribuir al desenvolupament i la cohesió social de la UE, (2) donar suport financer a mesures per mitigar el canvi climàtic, i (3) fomentar les polítiques de la UE en altres països. Esperem que faci una bona gestió com la que ha fet com a vicepresidenta econòmica.

Subscriu-te per seguir llegint